AMOR ETERN

Ella era alegre com unes castanyoles, presumida i coqueta. Quan va veure aquell home tan abatut, que anava cada dia a llegir el diari al casal de jubilats acompanyat d’una urna funerària, li va cridar tant l’atenció, que desseguida va pensar que l’havia d’animar. I renoi si el va animar, per més que ell li digués que encara estava molt afectat per la mort de la seva dona, ella insistia i el feia seguir a tot arreu. No sabem com va anar la cosa, però era de les que no es donen mai per vençudes, i al cap d’uns mesos, ja es trobava vivint al pis d’ell. Ja sabia que l’urna amb les cendres de la difunta presidia el menjador, i fins i tot, que havia convertit la prestatgeria en un petit altar, on no faltaven mai ni les flors ni les espelmes, però ella que també era vídua, pensava que el temps tot ho cura, i que ja li passaria, sobre tot, al viure junts. El que més li molestava és que s’entestés a dirigir-se a ella amb el nom de la finada, però s’armava de paciència i feia com si no ho sentís. Tampoc li agradava que li poses a taula el plat i la cadira com si encara estigués viva, però de moment, no el forçaria a canviar res, deixaria les fotografies, la roba, i totes les coses que conservava de la dona anterior, fins que poc a poc aconseguís esborrar-la. Al cap d’un any, tot seguia igual, però quan el va descobrir un dia parlant amb la dentadura de l’interfecta, va creure que havia arribat al seu límit i que era el moment d’anar-se’n.