Amor etern

L'home estava sol dins l'habitació. Era una sala gran, amb totes les parets plenes de prestatgeries amb llibres i diverses taules de fusta situades per tot l'espai a mode de
biblioteca.
La primera secció de llibres, la que estava més a prop de l'únic finestral - que sempre era tancat i amb unes gruixudes cortines impedint qualsevol connexió amb l'exterior - estava composada bàsicament per tractats de medicina i de bioquímica moderns. Al seu costat, però, hi havien un bon grapat de llibres d'alquímia de l'Edat Mitjana, la major part d'ells originals i amb les cobertes desgastades pel pas del temps. Una mica més enllà, al final d'aquesta prestatgeria i a mesura que es va avançant en les següents, les temàtiques es van tornant cada cop més enigmàtiques. Una col·lecció sencera de llibres d'ocultisme i màgia negra de totes les èpoques i procedències compartien espai amb d'altres de numerologia així com amb vells volums dedicats a tota mena de religions, mitologies i fenòmens paranormals.
En una de les taules hi havia obert un antic llibre on s'hi podia veure un pentacle amb la imatge del cabró inscrita, juntament amb una sèrie de gargots i anotacions fetes a
mà al costat d'uns signes estranys que semblaven indicar algun tipus de ritual satànic. Paradoxalment, en un altre temps la seva dona li va ensenyar a estimar aquell signe, el pentàgon estrellat, usat pels pitagòrics com a símbol de pertinença al seu grup d'estudiosos i que gaudia d'unes propietats i unes proporcions de bellesa, com per exemple la raó àuria, recollides al llarg dels segles per la cultura occidental i que ara esdevenia en canvi un signe obscur i tenebrós.
En una altra taula jeien uns papers desendreçats amb conceptes de numerologia i alguns textos cabalístics de la mística hebrea. Al seu costat hi havia un opuscle dedicat
als quadrats màgics, un concepte aritmètic que donades les seves propietats especials i misterioses per a ulls profans, van fer que a l'Edat Mitjana es confeccionessin amulets per espantar a la terrible pesta negra i altres malalties infeccioses i que ell com a bon científic modern sempre havia considerat pura superstició impulsada per la ignorància i el desconeixement però que ara, fins i tot, els havia pres seriosament. De fet, havia fet alguns intents amb medallons construïts segons la càbala pràctica, però no havien funcionat.
Res havia funcionat.
L'home era de mitjana edat, amb poc més de quaranta anys, però amb un aspecte que feia que semblés que en tenia prop de la seixantena. L'escàs cabell que tenia era ja completament blanc i el color de la pell era d'un to terrós i amb els ulls irritats i vermellosos. Per sota, unes bosses de to violaci totalment arrugades, denotaven que havia dormit massa poc durant molt de temps. Era curt de vista i emprava unes ulleres força gruixudes que denotaven una alta graduació.
Es trobava al bell mig del saló, dret davant la taula principal. A sobre d'aquesta, hi reposava un enorme llibre, magnífic, imponent, amb les cobertes de pell i amb un
passador de sivella on hi havia una corretja també de pell que servia per tancar-lo. Tot i l'antiguitat, la seva conservació era impecable, senyal inequívoc que l'havien tractat amb molt de respecte. El títol no donava peu a dubtes, i s'emmarcava dins la temàtica que copava tota la paret posterior de la biblioteca: la nigromància.
Era el llibre que havia estat esperant amb ànsia des de feia mesos, el llibre que havia de ser la passa definitiva cap a l'èxit en la seva empresa. Li havia costat una autèntica fortuna. De fet li havia costat la resta de la seva fortuna, amb la qual cosa no volia ni pensar en la possibilitat d'un fracàs.
Amb una expressió d'infinita tristesa, l'home girà el seu rostre envers la porta que tenia a la seva dreta i va emetre un profund i angoixant sospir.
Enrere queda l'època quan ell era un metge i científic reputat dedicat a l'estudi i anàlisi de les cèl·lules mare, essent el cap del principal centre d'investigació del món.
L'època en què era un pioner responsable de la majoria d'avenços específics en aquesta disciplina i que havien servit per salvar tantes i tantes vides presents i futures.
Enrere queden els dies de feliç matrimoni amb la seva estimadíssima i jove esposa, professora de matemàtiques en una important universitat.
Va arribar aleshores aquell dia fatídic en què la seva dona es va veure afectada per aquella maleïda i desconeguda malaltia que la va deixar postrada al llit durant tants mesos. Tants mesos en que ell i tot el seu equip de metges i investigadors de primera línia van treballar per guarir-la.
La fredor i l'objectivitat que l'havien caracteritzat durant tota la seva vida professional s'havien anat esvaint a poc a poc, donant pas a una impaciència, una ràbia i una desesperació totals.
El grau de patiment de la seva amada anava en augment, sent proporcional al seu grau de deteriorament físic. Ja els últims dies va entrar en un coma del qual ja no en va sortir. Durant aquestes jornades però, ell ja començà a barrinar una solució per guanyar temps: col·locar-la en una cambra de criogenització per conservar-la en vida mentre es trobava el remei definitiu. No va poder ser. En el procés de preparació d'aquesta cambra tant especial i costosa, la seva dona expirà. Va ser cosa de tant sols uns pocs minuts de diferència.
A partir d'aquell moment, la bogeria va passar a ser la seva mestressa. En contra de totes les opinions del seu entorn, col·legues i amics, ell va decidir que la tancaria en la cambra igualment i se l'enduria. La seva gran fortuna personal i les seves influències de privilegi li van permetre de treure-la del centre on es trobava i fer-la portar a aquesta mansió, en plena muntanya, apartada de tot i de tothom.
D'això ja en feia prop de sis anys, i durant tot aquest temps havia buscat mil i una maneres de tornar a la seva dona a la vida, sense èxit. Lentament, s'havia anat endinsant dins del món de la màgia negra i la nigromància, esdevenint un ésser totalment alienat. La seva única relació amb el món real era encarregar el menjar i quatre coses més al poble més proper que hi havia, i buscar desesperadament els volums més preuats d'aquestes matèries fent servir els seus contactes d'arreu del món.
Des de l'arribada d'aquest últim llibre ara fa disset dies, pràcticament no havia dormit gens ni mica. L'havia estat estudiant minuciosament, atent a qualsevol detall que li pogués malmetre l'operació. Teòricament, aquell era el volum dels volums: el compendi únic i global de total la ciència nigromant que reunia tots els conjurs, ritus i cerimònies necessaris per a fer ressuscitar un mort.
L'obrí curosament i va començar a avançar les pàgines fins arribar a la número sis-cents seixanta-sis, que era on començava l'explicació dels preparatius de resurrecció.
Els seus ulls van desprendre aleshores una brillantor especial, tornassolada.
Es va girar cap a la seva dreta i es dirigí cap a la cambra del costat. Va obrir la porta i va encendre el llum. Allà estava, dins del seu taüt metàl·lic i de vidre, reposant
tal i com era pocs instants després de la seva mort. Us sistema de tubs entrava i sortia de l'aparell, proporcionant la barreja de gasos necessària per la seva conservació.
Un complicat entramat de línies dibuixades recorria tot l'espai, tant al terra com a les parets i el sostre, i un munt de signes estranys barreja de moltes cultures eren
escrits al costat de les interseccions d'aquestes línies.
S'apropà a la dona i tot acaronant el vidre superior li xiuxiuejà:
-Ha arribat l'hora, amor meu.
Va fer mitja volta i sortí de la habitació per tornar-hi, al cap de pocs segons, amb el gran llibre a les mans. El diposità sobre l'única taula que hi havia, obert per la pàgina del conjur. Excepte per alguns mots situats a les cantonades inferiors lleugerament esborronats a causa de les nombroses vegades que aquestes pàgines havien estat
fullejades, la resta s'apreciaven perfectament. La tinta amb què havien estat escrits es deia que estava feta de sang humana.
L'home s'ajustà les ulleres al nas i va començar a recitar tota la tirallonga de paraules raríssimes, barreja de llatí, hebreu, sànscrit i dues o tres llengües més, esquitxades de tant en tant per noms de deïtats, dimonis i altres monstres de l'inframon de l'antigor.
Tot i començar amb una veu una mica encongida, a mesura que passaven els minuts, el seu to passà a ser força més contundent, mentre que el seu cor començava a bategar a un ritme frenètic, fregant la resistència màxima del seu cos.
A diferència del que hom es podria pensar, no van aparèixer ni llamps ni trons, ni pluja ni vent; ans al contrari, el silenci total i absolut es va apoderar de tot l'entorn de la casa. L'òliba que habitualment els acompanyava cada nit des d'un arbre proper havia emmudit de cop i volta i fins i tot els grills havien suspès els seus concerts nocturns.
Així, quan va acabar de pronunciar l'última síl·laba de l'escrit, tant sols sentia el batec del seu cor metrallant-li l'interior. Gairebé sense alè, i desplaçant-se com una papallona sense ales, l'home es va atansar al vidre de la cambra. De sobte, va veure com la seva dona obria els ulls i el mirava amb una expressió dolça i d'infinita gratitud.
Ràpidament, obrí l'estructura i tancà els mecanismes dels gasos. Mentre ho feia, la dona ja havia sortit i es dirigia cap el seu marit al fons de l'habitació amb els braços estesos.
Ell l'esperava amb una alegria incommensurable i també començà a avançar envers ella.
Tot d'una, però, s'aturà. Alguna cosa no estava anant bé. L'expressió de la cara li va canviar completament. Amb horror, i amb uns ulls esbatanats, va contemplar com
ella a mesura que anava avançant, s'anava convertint en una massa pútrida i pudorosa recuperant en pocs segons els sis anys que havia estat retinguda i congelada.
L'home va caure a terra totalment aterrat, i amb un cor que no va poder suportar tanta pressió. Ja assegut, amb l'esquena recolzada contra la paret, just aban
s de perdre el
coneixement va patir com aquesta massa amorfa i vomitiva el cobria per complert amb una abraçada d'amor etern.

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!

El so estrident de la màquina a la qual la seva dona havia estat connectada tants dies el va despertar d'un sobresalt de la cadira on havia estat dormint. Una munió d'infermeres i metges van entrar en pocs segons dins l'habitació. No hi havia res a fer.
Aquella misteriosa malaltia se l'havia endut per sempre.
Un parell de llàgrimes li van rodolar galtes avall.
Els seus ulls van desprendre aleshores una brillantor especial, tornassolada.