Amor de passadís, ociosos jocs de l'ànima.

Com sentir al veure't, res que no sigui sorpresa, astorament, vergonya sobtada, i com vens te'n vas, i ja és tard per a dedicar-te el somriure que et dec. Què dir-te, si no és un "hola!", precipitat i tens, del que al moment em penedeixo? Voldria ser ràpid, i dir-ho clar: "T'estimo!", tal com si tingués tan poca importància que ho poguessis obviar, com si fos la manera de saludar-se de la gent. Bell seria el món si tal cosa succeís, però no passa.
Així que quan et veig, com a molt em puc torbar, i quedar en ridícul, però qui no ho fa davant tal somriure... No ho puc evitar. Només per aquest somriure mereixes ser estimada, i per això i més vull suposar que t'estimo.
Vull suposar-ho perquè resulta bonic jugar a estimar, és un curiós exercici de l'ànima. Estimar netament, sense recances ni gelosies, i si no és correspost, alegrar-se per qui mereixi que l'estimis. L'odi no hi té lloc en una ànima que juga.
De tots aquests jocs, però, mai en tindràs notícia. Explicar la trama és espatllar la diversió d'una alegria que passa, entre classes, entre passadissos. Qui necessita plorar, qui necessita sentir-se desgraciat, si només vull seguir veient el teu somriure i continuar el joc? No se'm pot culpar d'insensible: He jugat a estimar moltes més vegades que no pas altres han volgut estimar sense saber-ne, i han acabat fent-se mal jugant a un joc massa bonic com per espatllar-lo amb paraules.
Així que seguiré intentant trobar el valor per dir-te amb una mirada el que les paraules mai podran expressar, ja que quan es diu "Estimo" el joc acaba, i toca saber qui ha guanyat.
Jo no vull guanyar, només vull estimar-te. Algun dia, ja miraré de conèixe't.