Amistat

AMISTAT


Era un dia gris, d'aquells que inviten a continuar dormint. Vaig decidir llevar-me, dutxar-me i com cada dia anar al bar "La trobada" a esmorzar. Feia anys que hi anava cada dia, i era allà on trobava els companys i compartíem casos curiosos.

Quan estava prenent el cafè amb llet va sonar el mòbil. Era la meva amiga Carme, feia temps que no ens vèiem però ens comunicàvem per internet. El seu pare havia mort.

Corrents vaig agafar el primer tren que em duia a Cubelles.

Pel camí, el meu pensament va volar enrere, quan ens vam conèixer, érem molt joves, i les dues treballàvem en la mateixa escola com a parvulistes. De seguida vam connectar i em va presentar una companya, la Cora, amb la qual tot ho compartien. Vam formar una bona pinya.

La Carme i la Cora cada cap de setmana anaven a Cubelles, a casa del pare de la Carme, i ara el seu pare era mort.

Quant de temps, quantes coses... Vam deixar de veure'ns quan jo vaig decidir canviar de feina i fer realitat el meu somni: ser detectiu; hi havia molt poques dones detectius i això encara m'ho feia més atractiu.

Sabia que la Carme i la Cora també havien deixat l'escola per anar a viure a casa del pare de la meva amiga; l'home estava malalt i ja era gran, necessitava companyia i que el cuidessin una mica. És així com vam deixar de veure'ns tan sovint.

La monotonia del soroll que fa el tren quan circula va fer que continués recordant tot el que m'havia explicat. La Cora estava molt amoïnada perquè sabia que quan fos una jubilada no tindria cap paga que l'ajudés a passar la vellesa. No havia estat assegurada i no tenia dret a res. La Carme sempre li havia dit que no es preocupés mentre ella fos viva, però això no era suficient.

Feia escassament un any que la Carme m'havia comentat que el seu pare i la Cora s'havien casat. La notícia em va sobtar d'allò més: el pare tenia 80 anys i la Cora 56: coses de la vida.

El trajecte no se'm va fer gens pesat. Ja estava arribant al meu destí: Cubelles. Tenia ganes d'abraçar la meva amiga i també la Cora. Quan vaig arribar-hi vaig veure la policia que revisava el jardí i parlava amb les dues dones. Em vaig apropar i presentar.
Pobres! Estaven desfetes. Les seves cares mostraven el dolor i el desconcert. En veure'm se'm van tirar als braços desfetes en plors.

Vam entrar a la casa, i la primera cosa que em van explicar va ser que quan ahir al vespre van tornar a casa el pare no hi era. Havia deixat una nota dient que anava una estona al casino; sovint ho feia. Van anar a dormir i el pare encara no havia tornat, no era gens estrany. A la matinada, un cop sec les va despertar. Van revisar la casa i quan van entrar a l'habitació del pare van trobar el seu cos estès a terra: era mort. Entre plors i sanglots, em van dir que no s'ho podien creure, que no ho entenien. A la tauleta de nit hi havia una bossa negra plena de bitllets, euros, una fortuna. Se suposava que l'havia guanyat jugant al casino. Però què havia passat?, era la pregunta que es feien, incloent-t'hi la policia.

Era evident que havia tingut una aturada cardíaca, difícil de preveure. La policia es va endur la Cora a la comissaria: era la principal sospitosa de la mort del seu marit.

Vaig fer unes quantes preguntes a la meva amiga. Sabia que el seu pare estava malalt, però no tant com per morir-se, i fins que no tinguessin els resultats de l'autòpsia no se sabria de segur quina havia estat la causa de la mort.

I més preguntes: la relació que hi havia entre elles, el testament, els medicaments que prenia... i, mentrestant, revisava tota l'habitació. Ja ho sabia que la policia ho havia fet, però la meva obligació era tornar-ho a fer i lligar caps. Els resultats de la policia podien ser llargs i la Cora estava patint, privada de llibertat.

Vaig demanar a la Carme que m'ensenyés els medicaments; vam anar a la cuina, i sobre la tauleta vaig veure la capsa de les pastilles que prenia pel cor: Atenolol; eren per regular-li els batecs, ja que patia d'arrítmies. La Carme la va agafar i es va estranyar que fos buida, la hi havia comprat aquella setmana, no podia ser… Vam fer diverses hipòtesis sobre la seva desaparició. Ho havíem de comentar a la policia.
Hi vam telefonar i de seguida van venir i ho van tornar a inspeccionar tot; quina badada no veure-ho! Vam tornar a l'habitació per comprovar que no s'havien deixat res i que tot constava en l'informe. Va ser llavors que els va cridar l'atenció un calaix petit que hi havia a l'escriptori, dins hi havia un sobre amb una carta que explicava els motius de la seva mort.

No, no havia estat una mort casual, havia estat un suïcidi. Ens deia que aquella tarda havia anat al casino i que havia guanyat molts diners. El seu pensament va ser refer el testament per solucionar-los el futur després de la seva mort, però sabia que no li quedava gaire temps de vida: tenia metàstasi, un càncer terminal que el faria patir molt.
Va creure que la millor solució als dos problemes era treure's la vida amb les pastilles del cor provocant-se una bradicàrdia aguda.

De seguida van deixar anar la Cora. Ara, les dues, compartirien el dolor juntes, tal com volia el seu pare i marit.

El resultat de l'autòpsia es va fer esperar uns quants dies i va corroborar la carta deixada pel pare.

De tornada cap a casa, ja en el tren, el meu cap no deixava de donar-hi voltes. Que complicada és la vida!


Materile