Amistat.

Un relat de: evaaguilar
Fa poc vaig conèixer a una persona, en un lloc horriblement horrible, on només es sentien el soroll de les claus obrint i tancant portes, on la gent es tirava dels cabells, on et registraven de dalt a baix, on t’havien de veure despullada quan tenies el sabó per tot el cos, on s’esmorzava a les nou, es dinava a la una i es sopava a les set, després? A dormir. Però va arribar el dia que una persona, amb unes pintes que tela marinera, em va dir, tens algun llibre d’amor? Em va mirar, i vaig tenir por per uns instants, li vaig contestar que no, però la vaig ajudar a buscar-lo entre tots els que hi havia en aquell prestatge, recordo que va ser després de dinar. Durant els següents dies vaig saber que es deia Jennifer, que tenia 14 anys, i que no li havia de tenir por. Una nit, mentre dormia, la porta es va obrir, em van dir avui tens companya d’habitació, vaig pensar avera a qui cony em posen ara aquí, era ella. Dormia de la forma mes estranya que mai he vist dormir a ningú, amb el cap enganxat a la capçalera del llit, els peus aixecats i xiuxiuejant un piu-piu durant tota la santíssima nit. Bé, el dia següent la van venir a buscar, es va aixecar (cal remarcar que estava adormida), va agafar les seves coses i va marxar a la seva habitació. Vaig estar mitja hora rient, amagant-me de la càmera. A la tarda em van dir que la traslladaven indefinidament a la meva habitació, vaig pensar no si us plau, vull estar sola! Però quan vaig veure que en contes d’agafar les seves coses i canviar-les d’habitació van haver de portar el matalàs perquè la nena només podia dormir en aquell, vaig saber que riuria molt, potser no era tant dolent tenir alguna persona més a l’habitació. Van ser moltes nits de rialles, de VULL FUMAR, NECESITO FUMAR, DEMÀ FUMARÉ, de llargues i inacabables converses, fins que ens feien callar volguéssim o no. Poc a poc ens vam fer amigues, sense saber-ho cada dia anàvem coneixent més una de l’altre, anàvem agafant confiança, i cada dia era una mica millor en aquell lloc horrible. Va arribar el dia que vaig haver de fer les maletes, deixava enrere a moltes persones, a una etapa difícil, però entre d’altres a la persona que em sabia més greu deixar allà era a ella. Aquella que m’havia tret tants i tants somriures, la que m’havia ensenyat aquelles cançons de “bachata” que compartíem, la que s’aixecava al mati amb els cabells de punta i em feia riure a més no poder tots els instants. Amb llàgrimes als ulls vaig començar a fer les maletes, i encara que les abraçades i tot contacte físic està prohibit no vaig poder ni voler evitar fer-li una abraçada immensa. La trobaria molt a faltar, de fet la trobo a faltar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: