Amigues II

La Maite era separada, era fisioterapeuta, i les seves mans eren un luxe per a les sensacions. Era una dona molt sensual, allà on anava deixava la seva estela.
Tenia varies relacions a l´hora, ja de casada mantenia una vida paralel.la.
No es sentia plena, no la feien sentir plena, anhelava una relació de parella en la que compartissin més que el llit, en la que es pogués parlar i compartir.
Ella s´estimava com a persona, però no entenia el per què no encertava en les relacions.

Les seves amigues estaven casades i mantenien una bona relació amb les seves parelles. Les seves parelles les adoraven. Però, no tot era el que semblava.

Després d´escoltar a la Maite, les seves relacions amb aquell home de França i de l´italià que la feia tornar boja, va parlar la Montse.
En alguna ocasió els hi va parlar d´un home que la voltava, i a elles no les sorprenia perquè era molt guapa i li agradava el joc de la provocació. Doncs aquell home, aquell que semblava un més dels molts que es fixaven en ella, la va transportar al cel. Reia mentre ho contava perquè ella mateixa no donava crèdit del que li estava passant. Les altres dues esperant el que ja imaginaven. Dons si, un bon dia li va acompanyar a la feina, per casualitat, i li va donar un petó, aquell petó va obrir pas a carícies íntimes i ella no va poder posar límits. La va fer arribar al orgasme amb majúscules.
Això va passar feia dues setmanes i no sabia com continuar, encara que ho desitjava prou.
Després de l´ensurt, la Núria, va continuar amb una altre confessió. Estava enamorada, bojament enamorada del seu millor amic.
La Maite les mirava amb emoció, gaudint del que estava escoltant, perquè fins ara sempre era ella la que contava històries, històries apassionades d´homes que no es resistien als seus encants femenins. Però la Maite havia crescut com a dona, com a persona, i no va frivolitzar amb la història de les seves amigues.
Com a germana gran, com a dona madura, no per la edat, si no per la madurés que havia aconseguit per les experiències viscudes, les va parlar amb franquesa. A la Montse li va dir que si volia una experiència que endavant, però que fos conscient de que es podia enamorar i si fos així que valorés el que tenia i el que podia perdre.
La Núria tenia un gran amic, i la seva amiga li va fer veure que potser si volia quelcom més, pot ser el perdria per sempre i es quedaria sense res.
La Maite va valorar el que elles tenien, i els hi va aconsellar que fessin el que fessin fossin conscients de que pot ser una vegada donat el pas ja no hauria marxa enrere.

Tres dones, tres històries, tres amigues. Van fer un brindis per elles, per l´amistat que les unia, per lo bé que es sentien quan estaven juntes, per la claredat de les paraules, per la comprensió.
Reien i es plantejaven si necessitaven als homes o no, perquè quan estaven juntes no anhelaven res més.
El que sí tenien clar és que es necessitaven entre elles i sabien que sempre, en el bons i en els dolents, sempre en tot moment es tindrien a prop.