Amics

Un relat de: eRIc

Escolta'm! Només posa'm atenció un moment, si us plau - l'hi deia. Però no hi havia manera. Ell estava tancat amb els seus arguments i pensaments. No podia acceptar una visió que no fós la seva.
Aquella tarda ens vam enfadar. Potser perquè abans havíem evitat trobar-nos en el punt que les nostres actituds tan diferents, xoquessin. Suposant això un error, potser.
Ell era una persona molt tancada en si mateixa. Amb lo poc que havia pogut descubrir de com es sentia. Havia pogut notar una persona amb una quantitat de pors i inseguretats terribles. Jo només volia ajudar-lo, tot i que també tenia pors i inseguretats, potser la vida m'havia posat situacions al davant que m'havien ajudat a superar-ho.

Jo l'hi deia, que no en treia res amb quedar-s'ho tot per ell, i es feia un mal terrible. Que tregués almenys una part d'allò que el rosegava per dins. Però ell baixava la mirada, amb posat d'intimidació. Jo no entenia perquè li costava tant, si erem amics des de l'infància, i en el fons sabia que podia explicar-m'ho tot.
Així tot d'una, va fer un gest brusc, girant el cap, i em va deixar anar un: - Vale! però jo no sóc com tu, i no ho seré mai, i ja no vull escoltar-te més! - i tot seguit va fugir mig corrent.
Jo em vaig quedar allà parat amb cara de no entendre massa les coses. Però patía per ell.
Llavors vaig trucar a casa seva, ell no vivia gaire lluny de casa, i corrent d'aquella manera si s'hagués dirigit fins allà, hores d'ara ja hi seria. S'hi va posar la seva mare, i li vaig preguntar si ja havia arribat en Guillem. Em va dir: - no, encara no. I seguidament em va fer un: - ei! Espera que em sembla que ara truquen al timbre, deu ser ell, que mira que l'hi tinc dit que agafi les claus, per si de cas, però no hi ha manera - Just llavors se'm va acabar la bateria del mòbil, però ja no vaig tornar a trucar, estant ja tranquil, i donant per soposat que en Guillem ja estava a casa seva.

Ui, quina son - Buaaaaaaoooh, quins badalls. Es cert, la passada nit, no havia dormit gaire. Perquè vaig anar a veure aquell concert del cantant que tan m'agrada. Em vaig posar bé el coixí del sofá, arrepenjat al meu cap, i vaig trencar una mica el son, però em vaig acabar quedant clapat com un tronc.

Buaaaaaaaoh, quina dormida! Em vaig dir jo mateix, quan em vaig despertar. - Ostres! Si he dormit gairebé tres hores - Just llavors va sonar el telèfon. El vaig agafar i vaig respondre.
- Com? - estava mig adormit i em costava administrar i entendre el que em deien. Era el Lluís, un company de classe. L'hi costava com parlar, no l'acabava d'entendre.
- No t'entenc Lluís! - carai, l'hi vaig haver de dir, ja que no era només jo, que ell tp s'explicava gaire bé. - Ves al gra Lluís, que es això que ha passat d'un company que coneixem? Que et costa tant dir-me? - cullons! el Guillem que s'ha matat. -
No vaig respirar durant gairebé en mig minut. Pensant sense pensar. I encara vaig dir: - Quin Guillem? - I el Lluís ja més decidit, va acabar d'explicar-se, ja sense enbuts i de forma clara i dura. - El Guillem, tiu Marc, que s'ha tret la vida. S'ha tirat al tren -
Jo amb una veu trencada, deixant-me sil.labes, i amb veu baixa li deia: - Però, espera a veure, que em dius, en Guillem que? Noo, no pot ser. Tio, que dius - No vaig poder més, i vaig deixar anar l'auricular del telèfon penjant a costat de la taula. I em vaig deixar caure al sofà, sufocat, respirant bruscament. Intentant entendre-ho.
Com si ho hagués somiat, vaig trucar a casa del Guillem, per dir-li a la seva mare que s'hi posés el Guillem. Però el telèfon comunicava.

Llavors van trucar al timbre de casa, vaig anar a obrir amb un caminar lent i despenjat. Des del vidre veia un munt de gent a fóra. No entenia res. Vaig obrir, primer intentant treure aquella balda de la porta que sempre s'encatllava. Ostres, hi havia com 10 o 12 companys de classe. I uns quants se'm van llençar a sobre per abraçar-me. I em deien: - Marc, tranquil, estem amb tu - Jo encara deia: - que ha passat? - I txas! Un flash em va invair el cap. Vaig recordar la conversa amb el Lluís i vaig entrar en la fase de veure clar que en Guillem s'havia suïcidat. I vaig caure, just a terra, bruscament, desmaiat. Pam! Un cop sec. No recordo res més.

Comentaris

  • El suïcidi[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 30-03-2007 | Valoració: 10

    El suïcidi és així ens agafa quan menys ens ho pensem. L'amic del conte potser tenia por de que el rebutjaren si contava potser quines coses, li ha pessat més el que reprimia que els seus sentiments o potser estava en una situació dessesperada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: