Amics de rècords

Amb els amics he tingut tanta sort, que tots els que tinc –els de veritat, és clar- tenen el rècord del món d’alguna cosa.

Tinc una amiga que des de que ens vam conèixer, té el rècord del món de llançament de consell adequat. I quan tens un dubte dels importants, només has d’exposar-li el problema que ella agafa la seva javelina, hi clava a la punta un paper amb la resposta, i te la llança amb la suavitat necessària però directa al cor.

En tinc un altre que és el campió del món de salt de longitud -cap endavant-. A aquest el truco quan el passat em colpeja, i tinc ganes de fotre terra pel mig i deixar-lo enrere d’un bot. Aquest amic m’ha ensenyat que la clau està en saltar just abans de trepitjar la línia, abans que quedi la teva marca a la frontera entre dolor i nostàlgia.

L’amic més divertit que tinc, té el rècord dels 100 metres riures. Quan estic amb ell, no puc parar de pixar-me de tan enginyós que és. T’agafa un problema, te l’arruga, se l’amaga a la màniga del jersei, i, sense fer trampes, aconsegueix que en un tres i no res, te’n fotis del que abans et preocupava.

I aquells dies que estic més lent, que el camí tira cap amunt, i que veig que tot sol no me’n surto, invoco a una amiga que és la persona més forta i tendra que conec. Ella és, simultàniament, la campiona del món en aixecament d’ànim i en tir de carícia. Et recull del terra, t’aixeca amb els dos braços, i et porta a un lloc segur per fer-te les carícies que calguin fins que tot torna a posar-se a lloc.


Tot aquests rècords del món ho són, evidentment, sense que cap notari en doni fe.
No cal. Ningú mai podrà millorar els rècords del món que tenen tots els meus amics -els de veritat, és clar-.