Amic, perdó, traïdor

No es podia creure que ell mateix estigués pronunciant aquelles paraules. I deia just el que pensava, no hi havia ni un bri d'actuació en allò que deia.

- No has entès res. Jo pensava que érem amics.
- Érem amics? Però no veig què hi té a veure...
- Tu ho has dit: "érem" amics. Però per a mi un amic és algú que no et falla.
- Què vols dir? Jo no...

Realment no es podia creure el que sentia. La seva mirada devia supurar odi, ràbia, impotència. Es sentia traït. Precisament el seu amic l'havia hagut de trair. En què més podria confiar? Seria capaç de tornar a creure en algú?

- Tan se val.
- És que no t'entens ni tu, tiu.
- Ara ja està. Per mi no ets res. Aparta't.

Va notar com el seu cos s'inclinava cap endavant, amenaçador. Tot allò que abans l'unia al seu amic, ara l'empenyia a destrossar-lo.

- Tu mateix... però t'ho agafes massa a pit.

Quan l'altre es va apartar, va sortir de la sala sense ni mirar-lo.

Va sortir al carrer amb la sensació de renéixer en un món nou, i va notar els seus pensaments desviar-se cap a les promeses de canviar en el futur. De sobte es va aturar. El so estrident i agut de quatre pneumàtics lliscant sobre el terra el va deixar paralitzat. Mig segon més tard un cotxe quedava aturat a un pam dels seus genolls. Va arrencar a caminar de nou, fent veure que no sentia el clàxon rabiós que li estaven dedicant. Els pensaments s'havien esvaït amb l'ensurt. Ja no recordava el fil del pensament, però va decidir que a partir d'aquell dia aprendria a perdonar. Ja no podia perdonar el seu amic, però es perdonaria a si mateix per haver-lo perdut només per orgull. Era un primer pas cap al nou home que, de ben segur, es tornaria a equivocar moltes vegades mentre seguís viu.