Amedeo

Estirada entre llençols de colors començo a imaginar. La temptació se m'acosta. Ve cap a mi i directament li presento la part més oculta del meu ésser. Sense avisar, sense dir res, em toca per sobre les calcetes causant-me un agradable i desesperant pessigolleig. Les baixa, son vermelles i ara ja morades a causa del tint fluxós. Amb tant sols dos dits em rossa, em rossa amunt i avall sense voler fer-me escórrer encara. Em moro, tant plaer sense arribar a la fi em posa frenètica.
No existeix res més en el meu cos.
Tinc una estranya sensació d'ansietat; acosta la seva llengua juganera cap als meus sucosos llavis interiors. Observa i bufa. Llavors és quan em poso a xisclar d'ira perquè vull que em llepi tot fregant-la de dalt a baix, tot senceret. S'està una estona mirant-me'l. Sembla que li agrada força: és carnós i llaminer diu. I tal com jo havia somniat s'acosta acuradament, la treu del seu lloc habitual i la fa treballar de valent. El miro, això m'excita encara més. Quina traça, quina habilitat. Estic tant vermella, tant suada, tant xopa.
- Estimat dibuixant: que pretén? Què vol de mi?
...quan estigui morint de desesperació...
Fent ballar el muscle amb força i contundència causa en mi una forta i inexplicable sensació. Boja de goig m'escorro tot mullant els colors dels llençols. Estic tant humida que decideixo venir cap a tu, vull que em pintis tot el cos amb el teu pinzell...
No hi ets? Tan real que semblaves....