Ambicionada Herència

Un relat de: MirallTrencat
John Brandon vivia a un sisè pis enmig d’Oxford Street de Londres i portava cinc minuts observant les gotes de la pluja que queien lentament pel vidre de la finestra. Era un divendres a les vuit del matí i els carrers encara no estaven posats, era fosc i feia fred. Va arribar-se a la cuina per preparar les torrades amb cafè, com cada matí i acte seguit va asseure’s al sofà amb el seu gos, un pastor alemany, per sentir els minuts com passaven. Feia dos mesos que la seva dona s’havia mort d’un càncer i avui a les onze vindria la seva filla Anne per parlar de l’herència. L’Anne tenia vint-i-cinc anys, treballava de personal shopper a Harrods, feina que compaginava amb els assajos i els concerts amb l’orquestra simfònica de Londres on hi tocava el violoncel.

Havent esmorzat va vestir-se: uns pantalons de pana, unes sabates negres i un jersei de llana llis. Feia anys que es vestia d’aquella manera. El senyor Brandon era un home senzill i intel•ligent, havia estudiat filologia anglesa i s’havia dedicat durant més de 45 anys a fer traduccions de llibres a una de les editorials més importants de Londres. Feia poc que s’havia jubilat i ara tenia temps per a tot, sobretot per la seva gran passió: la música.
Faltaven cinc minuts per les onze i estava nerviós, el tema del que havia de parlar-li a la seva filla se li feia difícil de tractar. Passats vint minuts de l’hora estaven el pare i la filla asseguts a la taula del menjador, l’un davant de l’altre, parlant sobre l’herència de la mare. Van llegir l’herència i a l’Anne li pertocava quedar-se amb la casa que tenien al nord d’Escòcia amb unes terres i també un objecte de gran valor: un violoncel Stradivarius. L’Anne estava contenta amb totes les seves noves possessions, sobretot amb aquest instrument que tant l’apassionava, però tot va canviar quan el seu pare va dir-li que no estava d’acord amb el repartiment. Van passar-se un parell d’hores discutint sobre el tema i l’Anne no entenia per què el seu pare s’oposava a què ella posseís el violoncel que li havia deixat la seva mare com a herència. De cop, cansada de discutir amb el seu pare, l’Anne va agafar les coses i va marxar enfadada donant un cop fort i sec amb la porta. Va ressonar tant en aquell pis que el gos va començar a bordar i a moure’s sense rumb pel menjador.

El John va quedar-se quiet durant aproximadament tres minuts i va pensar que un altre dia ja tornaria a parlar de l’herència amb la seva filla. Sense res a fer va sortir al carrer, va arribar-se al quiosc de la cantonada a comprar el diari Times i va tornar a pujar a casa. Mentre estava obrint la porta va sentir que el telèfon sonava. Va tancar la porta ràpidament, va deixar el diari damunt de la taula i va córrer fins el telèfon, que per sort li va donar temps de contestar –Si?- va dir mig ofegant-se per falta d’aire després d’haver pujat sis pisos a peu.

-Ah!Aaaah!- El John va despertar-se de cop, va sortir corrent del llit i va arribar-se fins al telèfon. Va comprovar les trucades però ningú no havia trucat encara, només eren les set del matí. Què era allò? Un somni? S’havia quedat sense saber res de la trucada, ja que justament quan anava a contestar s’havia despertat. Tenia por perquè justament aquell dia havia de venir la seva filla per parlar de l’herència de la seva mare i no volia que passés tot el que havia somiat.
Va esmorzar el mateix que cada dia i seguidament va vestir-se, també com cada dia. Estava nerviós, eren les onze i la seva filla estava a punt d’arribar. Una estona més tard estaven els dos asseguts al menjador, igual que al somni. Tenia por, el John tenia molta por pel que pogués passar. Van començar a parlar del tema que els interessava: l’herència que la mare els hi havia deixat. Deu minuts més tard l’Anne ja sabia quines eren les seves noves possessions. Tot anava tal i com havia passat al somni. El John no estava d’acord amb l’herència, la seva filla s’havia quedat amb un objecte de gran valor que ja tenia coll avall que seria seu i no podia suportar que se’l quedés la seva filla. El repugnava veure com la seva dona havia preferit deixar-li aquell objecte de gran valor a l’Anne abans que a ell, a qui se suposava que havia estimat tant o si més no a qui li deia constantment “T’estimo”. El John volia controlar-se, tot anava igual que al somni de la nit anterior i ell no volia acabar tant malament però no podia fer-hi res. Van estar prop de dues hores cridant-se i barallant-se i la cosa no semblava que pogués anar a millor. L’Anne va agafar el seu abric i la seva bossa de mà i va marxar ràpidament. Va donar un cop fort a la porta que va ressonar per tot el pis, fins i tot el quadre que hi havia a l’entrada va bellugar-se, igual que el gos que es va moure per tot el menjador. Brandon no podia avenir-se de tot el que estava passant. Ell estava assegut a la cadira amb cara de ràbia i por. El gos, des de terra, se’l va mirar tristament. Havia entès perfectament que a casa les coses no anaven bé i ho reflectia amb una mirada sincera, trista i penetrant.

El John va aixecar-se de la cadira i va anar fins a l’entrada. Va agafar les claus, la gavardina i va anar a buscar el diari, com cada dia. En sortir a fora encara plovia i feia fred, com en el somni. Havent comprat el Times va tornar a pujar a casa. Mentre obria la porta del pis va sentir sonar el telèfon, exactament igual que al somni que havia tingut. Va córrer en tancar la porta, en deixar el diari i va dirigir-se cap el telèfon. Estava tremolant de por. Si tot anava igual que en el seu somni ara era el moment de saber qui havia fet la trucada i per què. Va agafar el telèfon i va contestar –Si?- ho va fer amb una veu mig tremolosa dels nervis que li causava la situació. - Truquem de la policia, podríem parlar amb John Brandon, si us plau?- li va dir una veu que li va semblar greu i que segurament era d’un home. –Sóc jo mateix- va contestar amb por. –Truquem per comunicar-li que la seva filla Anne ha tingut un accident de cotxe i desgraciadament ha mort a l’acte- es va fer un silenci sepulcral durant un minut.

Acte seguit va deixar caure el telèfon. El temps li passava lent. No es podia creure la notícia que acabava d’escoltar. Havia tingut una forta discussió amb la seva filla i havia acabat d’una manera inesperada i tràgica. Va sortir al carrer perquè necessitava que li toqués l’aire, estar tancat al pis l’ofegava. Encara plovia i feia fred. El John observava els llums de les botigues i la gent que caminava estressada amunt i avall però ell no tenia forces per fer res, amb prou feines en tenia per caminar. Algú conegut el va saludar però ell va ser incapaç de dir-li res, estava massa commocionat per la notícia. En arribar a la cantonada, sense esma i amb el cap als núvols va travessar el carrer quan el semàfor encara estava en vermell, va sentir un clàxon d’un cotxe i va veure uns llums que se li apropaven a gran velocitat. El senyor Brandon mai més va tornar a sentir el clàxon ni va tornar a veure els llums i, per descomptat, tampoc va tornar a tenir ganes d’apropiar-se del violoncel Stradivarius de la seva dona...

Comentaris

  • Molt bon relat!!![Ofensiu]
    free sound | 20-01-2012 | Valoració: 10

    Els humans a vegades compliquem la realitat…
    Males herències.
    "Qui tot ho vol, tot ho perd" (Bon refrany!!!)
    Molt ben escrit.
    Felicitats!!