Amb un gosset en braços

Nits precaniculars i ja suant, suant, suant. De passar les mans per la panxa, pel coll, per la cara...i quedar xopes. Sufocació insoportable. La persiana es manté abaixada. Una rata fugitiva va entrar en una casa veïna, escapant del terrabastall d'unes obres que obraven contra un solar assilvestrat. La bruixa és bruixa, però no vol cap trobada amb un rosegador que potser no és de camp sinó de clavaguera: és racista no exposant-se. El seu 'jo' temorenc decideix, doncs, passar calor.

El ventilador sona com qui grata sorra en un altre estrat de l'habitacle. La filla adolescent se l'ha apropiat: a les golfes la xafogor s'hi concentra més. Per tant, toca aguantar. No se'n poden pagar cap altre, sentencia la butxaca del seny en la recessió econòmica. A més, implicaria més despesa elèctrica. Cal saber dosificar estalvis duent una vida prou sòbria i èbria de moments regalats, tàndem que no fa pas de bon abandonar.

Es desperta, la dona de cinquanta-quatre anys, uns quants cops, sempre a partir de les tres de la matinada. Es treu la camisola, es venta amb un pai-pai que té a la tauleta de nit, al costat d'una figureta d'un unicorn a la banya del qual hi posa dos anells. Si només fos obrir els ulls! L'activació conscient de la ment és la que cansa i pesa.

-Cervell, reposa!

Espanta un parell de mosquits tigre de Bengala que no gosen prendre sang alcalina. Busquen l'acidesa en cossos atipats amb dietes que farceixen l'aviram humà de malaltia.

La suor es refreda. La dona es tapa amb el llençol rebregat. Es tomba de costat, es posa un coixí entre les cames per un tema d'esquena.

Mig agafa el son. Rasquen la porta: és la gata. Amb perseverància, la gata persa. Ho fa tirant a musicalment. Treballa un somriure, la bruixa. Es lleva. Es vesteix amb el pijama humit, obre l'animal i va amb ell fins a la cuina, per donar-li la teca suculenta i llaminera que està esperant, costum que no perdrà en aquell tram horari.

-Ordre per a una acceleració...creativaaa?

La bruixa escriptora -no 'lletraferida', no li agrada gota aquella paraula- repeteix els mots-pregunta. Els tenia al cap just abans de trencar l'estar al regne de Morfeu. Ha d'analitzar què signifiquen?

-Em demanen el GROC. Si ja ho sé!

Passa per davant d'una cambra de mals endreços dels mals endreços. Hi entra i, en l'obscuritat, estira una peça de roba que gairebé vomita un piló deunidó com d'alt és.

-Els pantalons blau mecànic descolorits que volia!

Segur? El fill fa quatre anys que campa per tot ple de móns dins del planeta. S'expandeix, coneix, creix. Quan la visiti (ho farà, no?) els li podrà entregar, que eren els seus preferits. Programa com ho farà sense emetre mots de disculpa per no haver-los planxat.

La Lirona s'estira al terra, demana moixaines també. Després desitja aigua fresca i la tindrà. Salta al pedrís de marbre, s'acosta a l'aixeta per tal de beure del rajolí amb la llengua aspre i rosada rítmicament.

-Cop de puny als ulls, deia l'àvia!- explica a la gata la Tàsia que duu el seu mateix nom, Anastàsia. - Quan el bebè plora que vol llet, que no es troba bé, que està cagat...i tu estàs dormint, estàs tan bé...s'ha d'atendre. Aixeca't, cop de puny als ulls, deia l'àvia Anastàsia.

La Lirona menja amb parsimònia. La dona torna al llit. Desitja la calma del món oníric. Mentre busca tornar el relax li ve al cap el nen del gosset. Se li fa impossible de no confegir-ne un relat: per al record, per a ella mateixa. I se l'explica mentalment:

"Venia per la ni-camí-ni-carretera, el nen. Mitja tarda encara no i sort de la brisa. El sol rostia herbes altes i pells susceptibles de prendre un bon to. Com la de l'infant. Com la d'ella. La pallola, ben entaforada al cap, que no volés. Pedalava una bicicleta jubilable, la dona. Moles d'arbustos robustos, en una flanc, s'inflaven d'orgull ben florits, tofes vegetals alegres. A l'altra banda, camps rostollats i canyes supervivents gronxant-se i musicant-se melodies de bressol tant de sol com de lluna. El nen tenia els braços contra el pit, ocupats abraçant un cadell.
-Hola! On és el Bigger King?-va demanar.
La dona va pensar que quin greu que preguntés per un lloc que ella considerava involutiu.
-Vas tot soool? Però...d'on véns?
-Del poble.
-I quants anys tens?
-Onze.
Semblava més aviat de set o vuit. Cada naturalesa té un creixement. Amb tot, el nen amb el gosset, sols, feien patir.
-Com es diu?
-Jaggo.
-I tu?
-Craci. Bé, Pancraci.
-Quin animal més bonic, eh? Preciós!
La dona l'amanyagava i àdhuc li va fer uns petonets.
-Per les potes...serà gran! El lloc que busques crec que és més avall, paral·lel a l'autopista, rere l'aparcament d'autocars rere uns apartaments.
Li volia dir "Vinc amb tu fins allà?", però en Craci estava fent adéu, mig somrient. En Jaggo deixava caure bava llarga com una estalactita. La figura conjunta d'aquells dos sers va emocionar-la."

Abans que sonés el despertador, la bruixa encetava un nou segment de somni. Hi veia una orquestra en un casament volgut fastuós per tapar-ne la buidor. Hi havia el nuvi i la núvia que feien sortir una mare -familiar directe- que tenia un bebè que plorava i que, per tant, molestava en la cerimònia.
-Ho pagareu car: mai no podreu tenir fills.- va sentenciar-los, alhora que l'alarma s'engegava.

El nen amb el cadell, el que representaven, es van anar difuminant de la memòria de la bruixa per materialitzar-se-li a l'ànima. Només existint, gran sort, en aquell espai.