Amb un barret de vent...

Amb un barret de vent,
el sol al cor, el mar
a les butxaques,
em miro cel i núvols,
assaboreixo el cos d’un cafè,
em sento feliç de viure,
un poema a la sang,
l’enyorança dels teus llavis,
el vaixell de paper
al mar dels teus sentiments,
la tramuntana que em desperta,
els somnis als sembrats
de la pell, i la lluna
mestressa de la meva profunditat,
el cor que no té capital,
només la comarca
de la teva companyia,
ara els coloms ja no
duen la pau, només
defequen a les teulades,
els sentiments mai no
van en bicicleta, però volen,
passen set i gana
i escalen els cims més alts,
la pluja d’estels,
l’alegria a les ninetes,
el ventall de les emocions,
una lleugera brisa,
al fred li ofereixo el cos
i a l’amor la flama,
el sentit comú ha quedat
invalidat, així ens ho
diuen, però Ell encara és Ell,
el treball té un os a l’esquena,
però els cotxes oficials sempre
van plens, quines coses...!,
de vegades a la casa de Déu
només n’hi entren deu,
no han sabut conservar la parròquia,
sota de cada bandera hi ha
el pal, que sempre és incòmode,
han declarat a la llibert,
una sense papers,
la volen extradir...,
deu ser la humitat del dia,
l’estupidesa cobra vitalíciament,
els ideals rentats amb
zeros a la dreta, s’encongeixen...,
fan discursos movent les mans
com qui belluga marionetes
volen que ens distraguem
amb les mans i no
escoltem el que diuen, si diuen,
però ara viatjo per mar
quan arribi a la nostra platja
quin repòs quin desig,
les gavines ronden la barca,
la brisa sembla que
reciti un poema, i el mar
una cançó amb dolçaina,
horitzó i destí, quin gran pont,
algú està pintant la posta,
quin quadre quina vida,
ara assegut a la sorra
tot és un vers, miro endavant
i veig i sento més enllà,
ara els records semblen
un repic de tambors,
l’aigua juga amb els meus peus,
la pau s’asseu al meu costat,
ara el cel és un quadre
sense marxant, art pur,
gemega la barca i els rems,
sempre hi ha una passió
sense teatre, a la vinya
una bona maduració,
la mútua abraçada,
a la nuesa pura no
li calen diòptries,
ara el far comença
a fer-me l’ullet,
a l’illa dels teus pits
viatge i naufragi,
la teva rima m’humiteja
els llavis, ara els temps
és pa tou, quina veu
el silenci..., a la teva
esquena mística la
brúixola de tots els nords,
estimar no fa mai mandra,
al solstici, el teu cor i el meu,
la paciència sempre fora
de la gàbia, gaudir i compartir,
viure deixant viure i fent viure,
religió, la del vent, la de
les arrels dels arbres,
l’onatge del mar,
la força de la gota d’aigua,
la d’un cor quan estima,
guerra als que engendren guerra,
la fidelitat d’un gos/sa,
la flama al foc,
la set a l’aigua,
fer i deixar fer,
sort que els brams d’ase
no arriben al cel,
amb aquests potser
em cauria al cap,
la galvana sempre troba
algú a qui abraçar-se,
a la cara aigua i sabó,
però n’hi ha que ni així...,
potser ja és temps
de tornar caminant
cap a casa, veuré
les roques les palmeres,
els fanals en flama,
un gos que s’aguanta
amb tres potes...,
els anònims (que potser
ho som tots/es),
ja no em crec tot
el que veig ni repeteixo
tot el que escolto...,
potser m’he fet gran,
potser són els anys
o el vent de mar
o la lluna o el color
del vidre..., la vida
és bonica, viure ja
és una altra cosa,
potser per això
té una lletra més,
em trec el barret de vent...

onatge