Amb qui puc confiar?

Uns llavis desgastats, uns ulls que no volen seguir mirant, una llengua força derrotada, i ara què, amb qui puc confiar, qui em mostrarà el nou camí?
Maleeixo els meus versos, els mil brindis que encara et seguiria dedicant i tot allò que t'envolta en el teu petit món perdut, que només apareix una fada i un noi que mai deixa de lluitar.
"Amb força, amb compte que potser mai més et podràs aixecar, breus paraules d'un savi."
Però el noi mai fa cas, res escolta, res amaga i encara i encara segueix amb la mateixa estela.
Necessit escoltar a algú important, com no, el meu ídol Cesk Freixas "com el recompte dels meus dies, com el preludi del nou any, seguirem lluitant per la vida, pel somriure i pels nous dies"
Com un dimecres qualsevol, ens mirem, rellisquem, tornem a somiar, res cal, dues espurnes, ja n'hi ha prou, sempre sa mateixa pel·lícula, una simple raó, el mateix destí.
En definitiva no val la pena seguir lluitant, tot s'ensorra i la il·lusió s'esfuma com el darrer cigarret. Ja només puc assistir al vell ignorant que només diria "uns nous llavis per tornar a començar!!!"
Potser avui, potser demà, potser...