Amb paraula i sense vot

Un relat de: nuriagau

*


       "Estic bé, he tornat a casa"

       Aquest sms m'ha esvaït el neguit. He passat la nit en blanc. Des que el teu pare em comunicà que t'havies escapat de casa de la mare, no he pogut fer-te fora del meu pensament mentre anava mirant, al despertador, com transcorrien les hores.

       M'he perdut part de la teva biografia. No t'he dut al ventre, no t'he parit, no t'he criat de petit... Però des dels vuit anys, has format part de la meva vida. T'he estimat pràcticament des del mateix moment en què em vaig enamorar del teu pare i malgrat els obstacles que ens interposava la teva mare natural. L'amor no entén de genètica ni de sang.

       Segurament que aquest va ser el problema: estimar-te massa aviat. T'exigia amor, com fan les mares, quan tu encara no estaves preparat per estimar-me i quan d'altres t'aconsellaven que no me'l donessis. Al llarg d'aquests anys, la meva presència a la teva vida ha estat semblant a la d'un personatge secundari, amb veu però sense vot. Una certa persona sempre ha pretès atorgar-me el paper d'antagonista.

       Malgrat tot, organitzava i planificava amb il·lusió el cap de setmana que havies de passar amb nosaltres. I mentre esperava que arribés el moment, m'imaginava com estaries; des de la distància, et desitjava sort per en l'examen que havíem preparat a casa o en aquell partit de futbol que tenies tantes ganes de jugar.

       Ja ets gran, no seguim el règim de visites i no véns a casa quinzenalment, però jo no t'he oblidat. A casa, hi romanen les teves empremtes: quan obro el sabater i hi veig les teves sabatilles, quan deso les tovalloles al costat del teu barnús, o quan trec la pols del marc de la foto de la platja i percebo encara l'aroma d'aquell mar.

       Rellegeixo el missatge que t'havia enviat en el moment de l'angoixant notícia: "Les mares sempre perdonen. Envia'm un missatge quan arribis a casa teva. Si creus que et pot ajudar parlar amb mi, vine quan tu ho vulguis. T'estimo!"

       I desitjo que, algun dia, el temps i la teva maduresa et permetin descobrir aquest amor i aquesta disponibilitat. Crec que sé com ets; entenc la situació que estàs vivint i considero que podria aconsellar-te.

       Sona el timbre. Tant de bo siguis tu i m'hagis concedit la paraula i el vot.

Comentaris

  • Un relat ple de tendressa[Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-07-2010 | Valoració: 10

    Donar amor incondicional ajuda als joves a crèixer i aprendre a a afrontar la vida.
    El teu relat és ple d'amor. És una gran llicó.
    Tard o d'hora se'n recull el fruit.
    Felicitat Núria per saber transmetre tanta nobleza de cor en aquest relat amb tan bon missatge.
    Una abraçada,
    Núria

  • Un relat...[Ofensiu]
    Naiade | 20-07-2010 | Valoració: 10


    ... que emet una tendresa tan gran que fa esborrifar. M'agrada com descrius el personatge de la mare que encara que no l'hagi tingut ella, no deixa de sentir que en certa manera l'estima com a tal. M'ha impressionat.
    Et felicito per un relat portat de manera directa i senzilla, explicant el que realment sents.

    Una forta abraçada marassa

  • Molt suggerent el teu relat però[Ofensiu]
    Kleistz | 20-07-2010 | Valoració: 5

    jo he tingut una mare producte d'un divorci i no puc dir que fos precisament l'amor maternal lo que li movia cap a mi. Tenir paraula moltes vegades implica vot subtil: com et penses que el pare reacciona moltes vegades? producte de les emocions de la seva dona. En fí, no hi crec massa en el teu relat, és massa ensucrat.

  • Quin relat més bonic, suggeridor i [Ofensiu]
    Romy Ros | 15-07-2010 | Valoració: 10

    ple de qüestions molt actuals...Suggereixes moltes coses que ens fan reflexionar, perquè l'amor no té fronteres i no necessariament ha de tenir lligams de sang. Enhorabona perque quasi más fet plorar: una mare sempre és una mare encara que no hagi portat el nen al ventre!
    Una abraçada.
    Romy Ros

  • Un relat suggeridor[Ofensiu]
    copernic | 05-07-2010


    La màgia del relat està en el que suggereix i en el que es pot llelgir entre línies: l'amor no coneix barreres ni està lligat a cap vincle de sang. Es pot estimar a algú perquè senzillament un decideix estimar-lo.
    Molt bon text, suggestiu, suggerent, en el que parlen potser més els silencis que les paraules, relacionat-lo amb el títol molt ben encertat, una escriptura perfecta al servei d'una necessitat d'expressió que troba perles com aquesta que he descober en capbussar-me. Una abraçada!

  • El teu relat m'ha fet pensar[Ofensiu]
    joanalvol | 27-06-2010 | Valoració: 10

    no només en l'amor de la protagonista. Ama ja que la vida li ha estat propicia, fent-la apta per estimar. La mateixa vida que l'ha dut a enamorar-se del pare i fil alhora. Amor incondicional sí, donar sense esperar res a canvi, ni tan sols el pensament que un dia podrà reconèixer-ho.
    Gràcies pel teu relat, Núria
    Joanalvol

  • L'amor incondicional...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 20-06-2010 | Valoració: 10

    diria que ve a ser el que tu has descrit amb molta maestria. Donar amor sabent que només anirà en una direcció. De fet, penso que és senzill manipular una criatura, i malauradament hi ha qui creu que l'amor té volum, i per tant creu que si els ensenya a estimar menys als altres, podran gaudir-ne més ells mateixos. Tots coneixem casos de pares separats en que la gelosia i la manipulació s'aboca en la canalla sense tenir en compta els seus sentiments. Tu ho has explicat d'una manera dolça i tendre, des de la personalitat d'una dona que viu de forma indirecta aquesta manipulació, veient-la i sabent que no hi ha manera d'aturar-la.
    Com que sóc optimista, i crec en els sentiments que encara que no es mostrin queden allà al fons de l'ànima, penso que hi haurà un moment en el temps en el que aquesta persona recordarà i s'adonarà del que ha rebut incondicionalment. Del que ja no estic tan segura és de que tingui la valentia i la maduresa de fer-ho saber a la protagonista. Però sigui com sigui, crec que l'amor oferit sempre retorna a nosaltres, d'una manera o altra.
    Felicitats per relat, Núria, l'he trobat esplèndit.
    Una abraçada molt gran

  • M'has fet esborronar[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 20-06-2010 | Valoració: 10

    El teu personatge té tota la raó del món. No cal haver parit una criatura per a estimar-te-la de tot cor. Podem donar amor a la gent sense que siguin de la nostra pròpia família, ni tant sols molt coneguts. Només cal obrir el cor sempre a tothom, encara que sembli una utopia.

    Has escrit perfectament aquest relat, amb la teva habitual mestria i amb aquesta gràcia que tens de acabar-lo amb un toc de sorpresa. I de sensibilitat.

    Petons

  • jacobè | 19-06-2010


    M'has fet plorar. I tant si és amor! I amor de mare. Què bonica la història, Núria.

    T'he estimat pràcticament des del mateix moment en què em vaig enamorar del teu pare...

    I dius que encara tindré menys temps? Si ara no en tinc ni mica!

    Quan tingui una altra estona canvio la foto...

    Petó

  • Amb veu clara[Ofensiu]
    franz appa | 17-06-2010

    Vaig tenir l'honor de competir amb aquest relat. I també el de fer de jutge d'algun altre treu en el qual abundes en la temàtica de la família partida.
    Em dóna la sensació que podries enfilar un relat llarg sobre aquest tema, en el qual trobaríem sense cap mena de dubte la teva capacitat de pouar en els sentiments interiors que oculten i/o mostren les més superficials sensacions a flor de pell.
    I amb una concisió, claredat i concreció admirables.
    El títol és una troballa magnífica molt ben usada en el propi text del relat.

    Una abraçada,
    franz

  • un relat colpidor...[Ofensiu]
    joandemataro | 17-06-2010 | Valoració: 10

    de veritat... fas posar el lector a la pell de la narradora i resulta dur pensar que són sentiments reals i que es donen en milers de llars...

    una abraçada cordial
    joan

Valoració mitja: 9.38