Amb molt de gust

Aquest és el primer poema que et llegisc, i m'has agradat molt.
Jo també estic en la mateixa situació i tinc els mateixos sentiments; des que vaig deixar la meva núvia farà més de 3 mesos ja.

I què m'importa el que ella fa si jo ja no vaig poder més de les seves mentides?
http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=507493

Jo em vaig decantar per escriure un poema primer, i acte seguit dir-s'ho.

Salutacions

et dic que a mi també m'agradaria, però em conformaré amb llegir-te i poder gaudir amb tu d'un poema com aquest!
un petonet**

per a intentar alliberar-se de tota la rancúnia que sents per algú a qui ja no li importes, però que tu et negues a pair.

Bon gir al final, quan en l'última estrofa no tens més remei que confessar-te a tu mateixa que res de tot això és veritat, que segueixes estimant-lo, malgrat que ell no t'estimi. De tota manera, rellegint aquesta darrera estrofa, se mm'acut un pensament cruel.... en realitat, no serà que no tindries ni el gust per dir-li tot això, de tan poc que t'importa ell a tu?

No sé, potser vaig massa enllà en intentar trobar-li un raonament a la reacció de la teva protagonista, però he pensat que ben bé podria ser una manera d'enmascarar els seus sentiments.

Amb tot, un bon poema que escenifica una situació que, moltes vegades, és perfectament trista i dura però... també real.

Una forta abraçada, Sol_ixent!

Quan a la última frase dic que no "el tinc" em refereixo a que no tinc el gust... Potser queda una mica confús, però és el que em va sorgir en aquell moment...

Petons!