Amb la vida sobre les mans

Feia anys que ho volia provar. Dia rera dia donant-li voltes sobre el dia en que arribaria, i ho podria experimentar. Li agradaven les noves experiències, i si eren arriscades millor. Li fascinava aquella tensió que l'envoltava i presionava en aquells moments en què la seva vida tractava com un joc. Volia formar part d'aquest món, barrejar-se amb l'aire, sentir-se com ocell lliure rodamón. Es volia llençar des del més alt, deixar-se caure per la força de la gravetat, obrir els braços i abraçar el món. Es volia llençar amb paracaigudes, tenia molt valor.
Com tota il·lusió esperada va arribar el dia en què aquest desig realitzaria. Eufòrica, va agafar el cotxe amb un ample somriure. En el seu cap no deixava de repetir : "avui és un dia especial". Es va saltar dos semàfors, una dona al pas de peatons va haver de accelerar i sense trobar lloc, davant uns contenidors va aparcar. Va sortir corrents cap a en Miquel que l'estava esperant. Havia arribat el seu dia que tant havia esperat. Estava inquieta, amb aquells ulls brillants que et clavaven la mirada quan et parlava. Estava sola, en Miquel havia anat a buscar l'equipatge. La Clara estava ansiosa, amb la mirada alçada al cel identificant cada moviment que observava. En Miquel no arribava, els nervis recorrent tot el cos inquietant-la, movent-se d'un lloc a l'altre.. mira que ja li havia dit que ho tingués tot preparat! En Miquel ve corrents. Ja coneixia prou les seves ànsies.. era una cosa que l'irritava.
De seguida es van posar en marxa. Primer els braços, vigila amb el cap, tingues compte amb això que és el que et salvarà. No deixava de moure's amb impaciència, no escoltava el que li deia, el seu cap ja no hi era. En Miquel li agafa la cara, mirant-li els ulls, advertint-la del que havia de tenir en compte, el que havia d'estirar, i en cas d'emergència com actuar. Va assentir amb el cap i amb una correguda, a primera fila, la primera en pujar.
Els motors es posen en marxa, s'enlairen, ella per la finestra observava com s'allunyava del terra.. per després acostar-se. Arriba el moment, està excitada, no té altra cosa al cap que llençar-se. Els companys se la miren, fa un pas enrera, i amb empenta a la immensitat es llença.
Es sentia lliure... sentia la pressió que l'empenyia avall, i l'aire que ella presionava... no volia aterrar.. per ella era un somni.. que s'estava fent realitat, no volia que s'acabés, aturar-lo al temps, mantenir-ho constant. L'eufòria l'havia encegat, i el cap dispersat. Havia d'obrir el paracaigudes però no hi va pensar... s'havia allargat massa i ja era massa tard. Va donar mitja volta, per el cel abraçar.. havia complert el seu somni, amb la vida sobre les mans.. per estampar-la contra el terra, aquell que l'havia temptat a volar.