Cercador
Amb la ceba al cap
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Lícia corria corria pel prat de serrells vegetals sense tallar i quan va passar vora la Llebre que llegia un llibre contra el tronc d'una acàcia li va mostrar el rellotge gros -pes del temps- que traginava abraçant-lo. I va riure amb els ulls.
La Llebre va tancar el prim gruix d'una lectura que li era massa fàcil, excusa que pot servir per a l'avorriment animat. D'una revolada es va posar dempeus per seguir la noieta del vestit de farbalans amb lluentons mate per massa rentades.
La Lícia anava descalça i corria corria fresca entre l'herbam, somrient.
La Llebre lentament accelerava, no volia pas assolir la noia. I, a més, era important importantíssim que la ceba no prengués mal. La ceba al cap cal cuidar-la, cal regar-la, cal que les arrels s'endinsin, que el tubércul no deixés de ser i de fer.
En pocs minuts la Lícia va fer un salt i es perdé de vista. La Llebre sabia que estava baixant cap al País de les Cebes, just on volia anar. Només la Lícia en sabia la situació inexactament exacta, que el maleït forat d'entrada canviava de lloc ara sí i ara també i ella inexplicablement el trobava.
El túnel acabava en un jardí magnífic, curull de miosotis, íxies, violetes, cales, calèndules, alliums descomunals com paraigües oberts, carolines flairoses i marejaires d'un groc molt viu. Tot era ple de bigotis de gat sense els felins que n'eren els propietaris. Bigotis que de cop feien pessigolles al nas, a les orelles, al melic si s'ensenyava. Els espiadimonis vivien l'època de zel amb espectaculars empalmades sobre rierols nítids amb reflexos daurats, balls de noces que el granotam admirava ensalivant llengües enganxoses que acollirien les llunes de mel.
L'eruga del bolet es deia Lluc i només sabia dir el seu nom a l'inversa.
-Cull!
Amb aquestes paraules volia dir que agafessin tot el que volguessin, llevat d'ella mateixa, que era guaridorament verinosa. Si la tocaven morien i el morir vivia eternament en forma d'una nova eruga en la que es convertirien. Per això s'hi veien moltes erugues lluc: tots aquells que s'havien volgut quedar al País de les Cebes.
La Llebre s'havia cagat les calcetes. Tot allò era tan impactant amb aquell què de benestar en la bellesa que l'esfereïa. Tremolava de cap a peus. Mal fet. La ceba se'n va ressentir. Un xiscle semblant a un rascar d'ungles sobre una pissarra és el que la ceva va estrafer. Va ressonar, va rebotre per tot l'indret.
La reina de les Cebes i el soldadam cèbic es van plantificar allà on la Llebre era en un tres i no res tot preparats per a l'admissió d'un nou bulb.
La Llebre havia estat imbècil. S'havia deixat dur pel que fa que et deixis portar, sigui la noieta del prat, sigui el rellotge, sigui una lectura, sigui la pròpia vida.
Quan la seva ceba un cop arrencada va marxar cap on li pertocava, la Llebre ni va plorar. Tenia el cervell tan tancat obert arrel del desarrelament. I això fa massa mal.
Aleshores la Lícia s'hi va atansar, amb el rellotge. Es va quedar davant seu, mirant-se-la. Els bigotis dels gats es van nuar i van confegir un cercle mòbil.
La noieta va tirar amb una força impensable la màquina tictaquejaire a terra.
El so va despertar la Llebre. Aviat el granger els duria pastanagues, lletsons i mustaiola i rosegaria tristament feliç, amb el cervell clos. Qualsevol dia ompliria una cassola de diumenge, amb un bon sofregit de tomàquet i ceba.
La Llebre va tancar el prim gruix d'una lectura que li era massa fàcil, excusa que pot servir per a l'avorriment animat. D'una revolada es va posar dempeus per seguir la noieta del vestit de farbalans amb lluentons mate per massa rentades.
La Lícia anava descalça i corria corria fresca entre l'herbam, somrient.
La Llebre lentament accelerava, no volia pas assolir la noia. I, a més, era important importantíssim que la ceba no prengués mal. La ceba al cap cal cuidar-la, cal regar-la, cal que les arrels s'endinsin, que el tubércul no deixés de ser i de fer.
En pocs minuts la Lícia va fer un salt i es perdé de vista. La Llebre sabia que estava baixant cap al País de les Cebes, just on volia anar. Només la Lícia en sabia la situació inexactament exacta, que el maleït forat d'entrada canviava de lloc ara sí i ara també i ella inexplicablement el trobava.
El túnel acabava en un jardí magnífic, curull de miosotis, íxies, violetes, cales, calèndules, alliums descomunals com paraigües oberts, carolines flairoses i marejaires d'un groc molt viu. Tot era ple de bigotis de gat sense els felins que n'eren els propietaris. Bigotis que de cop feien pessigolles al nas, a les orelles, al melic si s'ensenyava. Els espiadimonis vivien l'època de zel amb espectaculars empalmades sobre rierols nítids amb reflexos daurats, balls de noces que el granotam admirava ensalivant llengües enganxoses que acollirien les llunes de mel.
L'eruga del bolet es deia Lluc i només sabia dir el seu nom a l'inversa.
-Cull!
Amb aquestes paraules volia dir que agafessin tot el que volguessin, llevat d'ella mateixa, que era guaridorament verinosa. Si la tocaven morien i el morir vivia eternament en forma d'una nova eruga en la que es convertirien. Per això s'hi veien moltes erugues lluc: tots aquells que s'havien volgut quedar al País de les Cebes.
La Llebre s'havia cagat les calcetes. Tot allò era tan impactant amb aquell què de benestar en la bellesa que l'esfereïa. Tremolava de cap a peus. Mal fet. La ceba se'n va ressentir. Un xiscle semblant a un rascar d'ungles sobre una pissarra és el que la ceva va estrafer. Va ressonar, va rebotre per tot l'indret.
La reina de les Cebes i el soldadam cèbic es van plantificar allà on la Llebre era en un tres i no res tot preparats per a l'admissió d'un nou bulb.
La Llebre havia estat imbècil. S'havia deixat dur pel que fa que et deixis portar, sigui la noieta del prat, sigui el rellotge, sigui una lectura, sigui la pròpia vida.
Quan la seva ceba un cop arrencada va marxar cap on li pertocava, la Llebre ni va plorar. Tenia el cervell tan tancat obert arrel del desarrelament. I això fa massa mal.
Aleshores la Lícia s'hi va atansar, amb el rellotge. Es va quedar davant seu, mirant-se-la. Els bigotis dels gats es van nuar i van confegir un cercle mòbil.
La noieta va tirar amb una força impensable la màquina tictaquejaire a terra.
El so va despertar la Llebre. Aviat el granger els duria pastanagues, lletsons i mustaiola i rosegaria tristament feliç, amb el cervell clos. Qualsevol dia ompliria una cassola de diumenge, amb un bon sofregit de tomàquet i ceba.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436206 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com