Amb ics de xino-xano

El xarel•lo se li estava pujant al cap i ja començava a penedir-se d'haver anat en aquella festa. El soroll era eixordador i ella estava cada cop més aixapeïda. A l'amiga que l'havia dut li devien estar xiulant les orelles, o no, perquè ara mateix un xicot molt ben plantat li xiuxiuejava quelcom secret, molt , molt a prop de l'orella. Un xitxarel•lo cara-xuclat, xato i amb ulls de xinès se li acostà i intentà xerrar amb ella. Només li faltava això per acabar-li d'aixafar la nit. Es va desfer com va poder i just quan anava a marxar, el veié. Ell també la descobrí en el mateix instant. Aquell somriure embruixat sí que pagava la pena. Es va sentir renéixer i el cor se li eixamplà. Xerraren pels descosits i quan ja semblaven saber-ho tot l'un de l'altre es petonejaren xardorosament. Fou una nit excitant. Enmig de tanta disbauxa, ell s'oferí per acompanyar-la a casa. Sortiren a buscar el cotxe que ell havia aparcat al xamfrà. Quan li obri la porta per entrar ella descobrí el braçalet que duia posat, amb l'escut del Reial Madrid. Allò sí que era un daltabaix! Es quedà ben desencaixada. Ella que tenia el cor blaugrana, i xalava de valent quan el Madrid perdia! L'etern rival! El fità de cap a peus i dibuixant un somriure li digué: Saps què? Tornaré a casa xino-xano.