Amb el vent

Un relat de: Abs

Després de morta va emprendre el viatge que realment la faria viure. Alliberant-se de les branques que l'abraçaven i la pintaven de verd agafà el vol encara amb llàgrimes de rosada tatuades a la pell. Llançant-se de cap a la tempesta i sentint la llibertat omplir-li les venes, va flotar enmig de corrents de noves olors, nedà dins les aigües més blaves, va aprendre a somriure només amb els ulls i va desfer-se de la por a seguir avançant; saltava de teulada en teulada sense deixar-se ennegrir pel fum.
I el vent, sense avisar, va deixar el cel en calma i va marxar. Ja ningú podia salvar-la, pocs metres la separaven de l'asfalt. Va caure prop de les arrels amb les quals un dia havia crescut, al seu voltant reposaven oblidades totes aquelles calcades a ella que van arribar a creure que podrien menjar-se el món.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer