Cercador
Amb el temps als talons
Un relat de: Nàufrag- Compartir:
Mentre mires el rellotge
L'oblit devora ànimes.
És la fam eterna
Que intenta esmicolar el món.
I, quan la Terra es desfaci,
Tu i jo on anirem?
Emigrarem amb l'esperança
De surar entre els estels,
Com ho vam fer temps enrere.
Mentre mires el rellotge
Els núvols passen de pressa,
Revelant un nou dia
Per poder fugir del temps.
I, quan la Terra es parteixi,
Tu i jo on anirem?
Viatjarem amb el vent
Per trobar la llibertat,
Com ho havíem fet abans.
Mentre mires el rellotge
les flors neixen amb un sospir.
El temps s'escola entre les gotes
De la pluja de l'ahir.
I, quan la Terra es derrueixi,
Tu i jo on anirem?
Jugarem amb innocència
Sota el somni d'un nou món,
Com ho fèiem sent infants.
Mentre mires el rellotge
Els homes creixen sense il·lusió;
La vida passa, silenciosa,
Amagada en un racó.
I, quan la Terra esclati,
Tu i jo on anirem?
Provarem veure la vida
Amb els ulls del sentiment,
Com ho vàrem fer algun dia.
Ja no miris el rellotge,
Que el temps passa mentre el mires,
I despulla't de la pressa
Que se't menja dia a dia.
Viu la vida i no t'enganyis.
No pensis en un futur,
Que ja saps que quan el món s'acabi
Tu i jo acabarem amb ell junts.
Comentaris
-
preciós[Ofensiu]Vida | 11-08-2005 | Valoració: 10
M'ha agradat molt, les estrofes, les paraules, els recursos estil·lístics... està tot molt ben trobat. Crec que es una gran feina que mereix una recompensa per l'esforç. El tema m'encanta, és un "carpe diem". Deixa de pensar en el futur i viu el moment, que quan arribi el futur ja arribarà i ja sabem el que passarà per tant, viu el present al màxim amb mi.
Segueix escrivint així.
Raül G. A. -
El temps...[Ofensiu]Llibre | 30-12-2004
molt sovint se'ns tira al damunt. I tu ho reflecteixes en aquest poema amb paraules i versos sovint molt ben trobats. N'hi alguns que m'han impactat. Imatges que parlen per elles mateixes.
M'agrada la repetició que fas d'alguns versos. Hi ha lectors a qui aquest recurs els atabala. A mi em molesta quan resulta carregosa. Però en aquest cas no m'ha passat, això. Ha servit per donar al poema una musicalitat especial, un aire de cançó esperançadora.
I dic esperançadora perquè malgrat que al llarg de la lectura patim per la rapidesa amb què passa el temps i perquè preveiem un futur amb la Terra destruïda, al final, en els darrers versos, hi ha un clar clam de viure el present, de respirar amb il·lusió:
""Viu la vida i no t'enganyis.
No pensis en un futur,
Que ja saps que quan el món s'acabi
Tu i jo acabarem amb ell junts.""
I no crec que el fet de no pensar en el futur signifiqui viure d'esquena a la realitat. Penso que reflecteixes molt bé aquesta necessitat de viure amb força i intensitat el present, sense perdre de vista on anem.
Endavant.
Salut!
LLIBRE
