Amb el cor a la gola

M'esgarrifa. Ni la més mínima concessió. L'ofec total, la mort. I malgrat tot un poema bell.
Una abraçada Joan
Joanalvol

Un poema cru amb gust agre. La fotografia m'ha impactat molt. M'agrada!!!
abraçades

i les teves paraules són belles i crues, una traïdoria que ofega.
Moltes felicitats, Joan, endavant amb la poesia!
Abraçades.

Les pors d'una violència no desitjada...
d'algú que pateix conseqüències horribles
davant el seu estimat assassí.
I tot això
és el començament d'un diluvi sense fi, si no és que es frena a temps i se salva la dignitat de tots nosaltres -i quan dic tots vull dir tots... em sembla que ja m'enteneu-

Molt bo el poema Joan.

Una abraçada ben literària des de terres igualadines, encara que porto el cor ple de Riudebitllenc/Penedesenc.

Punyent i denunciador.
A mi, i ja em coneixes, m'ha fet pensar en el valor de suport de la espatlla humana.
I mirar crec que cal oferir espatlles i després quelcom més.... M'ho suggereix el teu Relat.

Descrius amb tot detall l'angoixa que pot sentir una persona per qualsevol motiu i que es manifesta, en primer lloc, per una pressió a la gola que impedeix la respiració. La fotografia, tan impactant i, al mateix temps, tan eloqüent, et serveix de motiu per a transmetre el teu sentit poètic de l'angoixa en soledat.
Crec que és el primer cop que et comento. Et seguiré llegint.

qui és aquets Joan que traspua aroma de flors, de sol, de llum...i de joventut??qui és aquest Joan que te'l trobes pel camí de Relats com una aparició benèvola que et regala el seu somrís...com si res.
La seva esquena és a punt per si necesites plorar-hi...Qui és aquest Joan, amb un cor ple de bondat, generositat i amistat...??????????????

...omple totes le fibres de cos i com bé dius et porta a un estat d'ofegament, de negit que t'enfonsa al pou més profunt. Sense algú al costat és difícil remontar el vol, un amor és la cura de tots els mals.
Una abraçada.

...a tota hora.
i si es pot tota por fora!!!
Gràcies i endavant,
viu el que explora!!!
Una abraçada per cada hora.

No sé si m’ha impressionat més la poesia o la imatge….m’ha encantat encara que és colpidor i amb un final molt dolorós , fins i tot les llàgrimes s’evaporen donant una imatge total de solitud. Et seguiré llegint,…una abraçada