Amb dits de rosa l'aurora

Un relat de: aleshores
Amb dits de rosa l'aurora...

Era l'hora del matí en que els darrers representants de la nit es confonen amb els matiners als vagons del metro.

En obrir-se portes la seva esplèndida cabellera vermellosa sobresortí entre els caps dels que baixaven a l'andana; la seva inconfusible cintureta de sirena, portava arrapat un home sense cap relleu especial, el qual estirat i de puntetes pretenia la possessió d'un coll esvelt i blanc que va lluir un moment reflectint a llum.

Els nostres ulls es van creuar i reconèixer malgrat l'atordiment de les hores nocturnes i la son encara no esbandida.

No ben bé havia sortit de l'estació de Maragall on havia d'esperar a en Marçal i a d’altres companys i mentre la primera claror del dia començava a aflorar, vaig rebre la seva trucada.

“Agustí?” -va demanar-. La seva veu envellutada i un punt metàl•lica, era d'angoixa però mostrava ja aquell disposició de qui vol deixar anar quelcom o fer front als secrets del cor.

“Agustí?” - va repetir- disposada a aclarir tot el que volia. En aquell moment jo recordava la nit que entre bromes em va convidar a fer un trio, amb en Marçal, cosa que vaig rebutjar, tonteries del final de l'adolescència podríem dir, cap cosa que mereixes ser presa seriosament,...

"Ens hem trencat Agustí, sense saber-ho, ens hem anat trencant, ...ara he fet fora aquets noi, no en té cap culpa,... estic buida Agustí, la meva vida no sembla tenir cap sentit,...però no li diguis res al Marçal, no vull ferir-lo,...esperaré uns dies,...per repassar tot això,...

Ets l'arbre sense saba que s'asseca,
sense rialla ni branca que verdegi
però, arrelat és clar!, no pot fugir:
A poc a poc, l'última fulla cau.



“Te’n recordes dels teus propis versos, Agustí?”
Hem volgut ocupar fredes estances...



"Si tu haguessis volgut Agustí,...fèiem millor parella, ho saps, Agustí, però tu eres tan noble” - va sanglotà-,...

“No se per què m’exposo a que m’enxampin d‘aquesta manera, em sento bruta, Marsa...” - es va equivocar de nom- “...Agustí”.

“Hem rigut i plorat junts ens hem estimat com germans,...” -vaig respondre-li. Que li havia de dir jo si l'havia desitjat secretament! . “He de penjar” li vaig dir per fi, en Marçal i la resta de la colla s’estaven apropant.

Comentaris

  • Angoixa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-02-2015 | Valoració: 10

    Aquesta noia fa patir, se la veu molt angoixada i transmets magníficament aquest patiment amb els punts suspensius darrere el nom de l'Agustí. Sembla l'inici d'una novel·la, d'aquelles que comencen pel final i després t'expliquen què ha passat. M'ha agradat molt la forma del relat, amb la poesia inclosa. Una forta abraçada.

    Aleix