Amat

Un relat de: TAF5759

Estimat,

Se'n fa difícil adreçar-me a tu. És tal volta la típica i tòpica incomprensió generacional, o, tal volta, la protecció materna vers el fill i l'ànsia d'autoafirmació d'aquest el que se interposa entre ambdós. Però tal vegada cap de les dues i totes dues alhora. El que és ben cert és que a hores d'ara hi ha dues personalitats, fortes personalitats, enfrontades, contraposades, diria jo, o qui sap si contraposades i per tant enfrontades. Tot això és un embolic i alhora és clar com l'aigua impol·luta: tu i jo no pensam igual i això ens enfronta. Però no sé si per reflexió o perquè m'ho mana el cor, no ho crec així. I per què no ho crec així? Bé, doncs, perquè no ens enfrontam amb tothom que no pensa com nosaltres. El que succeeix és que l'amor, el desig de protecció de la mare i el desig d'independència del fill se interposen.

Se'n fa difícil veure com no avances per tossuderia i això em fa intervenir en el teu desenvolupament; desenvolupament que jo voldria que fos més ràpid, que te n'aprofitassis de les meves experiències, del meu saber fer. Però tu ho veus al inrevés, tal volta el teu ego, t'encega, no ho sé, i el que tu vols es equivocar-te per tu mateix. Veus el meus consells com a interferències de qui ho sap tot o s'ho pensa. I crec que és aquí on t'equivoques. El aprendre per prova i fallida és la forma més dura d'anar cap endavant. Reflexiona, jo no et censur les teves fallides (qui no falla?) el que voldria és que aquestes no fossin un desastre que et menàs a la desesperació. Confia en mi, no et fixis amb la manca d'una tècnica esquisida, fixa't amb la meves poques virtuts: tossuderia i capacitat d'anàlisi. Crec que si ho fessis així aniries cap endavant en la certesa de la sageta que sap que la diana, encara que llunyana, és assolible.

Per acabar, m'agradaria que te n'adonassis que no pretenc fregar-te per la cara la meva suposada superioritat, i que si ho faig, que ho faig a qualque moment, és perquè te n'adonis que les teves possibles mancances o defectes són superables (quin millor mirall que aquell que malgrat estar trencat encara pot reflectir la imatge ?)

L'home avança cap a la perfecció a passes petites i insegures, però el camí es pot fer més planer si confia en qui més a prop té i més l'estima.

A deu fill, amic, amat i a voltes odiat.

Ta mare, que si no ho és, s'ho sent.

Comentaris

  • m'he sentit ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 03-06-2005

    plenament identificada amb tot lo que dius ... i com ho dius ... m'agradaria poder parlar així al meu fill ..

  • Arriba al cor[Ofensiu]
    Alexandra | 03-06-2005 | Valoració: 10

    El teu relat arriba al cor.
    Enhorabona!

  • donablanca | 01-06-2005 | Valoració: 10

    has refelxionat, i has tret conclusions. et fas preguntes, i no contestes clarament. aquesta humiltat m'agrada molt.
    per altra banda domines el vocabulari i la gramàtica

  • L'angoixa de deixar que el fill s'equivoqui[Ofensiu]
    Carles Malet | 30-05-2005 | Valoració: 9

    Hola TAF5759!

    Es el primer relat que et llexeixo. M'agrada veure en prosa els sentiments que molts pares tenim vers els fills: la certesa de veure que sovint s'equivoquen, l'angoixa d'intentar fer-los-hi veure, i, de tant en tant, la desesperació davant el rebutx dels nostres consells

    Tal vegada, sí que és veritat que els pares hem de guir els fills i donar-los-hi un marc de referència. Però també crec que hem d'ensenyar-los a que prenguin les seves pròpies decissions, i això sovint vol dir deixar-los que s'equivoquin.

    Quina feinada la de sere pare!

    Per cert, gràcies per la crítica a "el gen del mal". M'apunto la teva suggerència per d'altres idees que em ronden.

    Una salutació i força inspiració!

    Carles

Valoració mitja: 9.67