Amat Ahmad i els gats de Goutha

Un relat de: Mena Guiga
Amb determinació, l'home jove -amb el noi el nen que contenia somrients- els buscava pels carrers i pel que en quedava, en aquell infern sirià.
Els espais habituals els havien anat perdent, producte de la bel·licositat del cada dia feia anys. Els felins, aterrits, amb expressió que tirava a desencaixada, obligats a la fugida contínua, hi anaven, com si ell fos mannà. Sabia entendre'ls: un gat s'estressa si ha de canviar de lloc. La conflagració, ignoraven què era.

-Ahmad, on vas?

Volia sentir la veu de la mare o de l'àvia, idèntiques i confusibles. Ell hauria contestat:

-A ajudar els gats, ja ho sabeu.

Però l'esclat, l'impacte, l'edifici derruït en qüestió de segons les havia sepultades. Ahmad es corsecà plorant. Mirà, tres nits després, amunt. Nit gèlida a la serena. Li semblà un cel cruel i obscur que embolcallava més armament. La lluna lluitava contra aquella impressió. Fins que l'astre pogué dir-li:

-Amat Ahmad, ets en un món hostil, agrest, malèfic i injust. Segueix prenent cura dels gats. No pensis en res més. T'ho prego. A tu et toca això.

L'home, llavors, va sentir un miol benèfic i acaronador que el travessava i que el vertebrava i que l'enfortia. Ben desats a l'ànima tots els seus-massa-morts, amb el cos mancat de l'aliment mínim, vestit amb una única muda que ni els àngels ni els gats mai veurien ni bruta ni tronada, Ahmad va lliurar-se, enterament, a protegir els vulnerables felins en aquella ciutat destrossada en aquella terra maleïda.

Un dia, una periodista va veure'l com s'arriscava, enmig de la tragèdia, cercant els gats, carregat amb una ampolla d'aigua i menjar que ni ell sabia com havia pogut aconseguir (la lluna sí). Els animals, atrets per la veu assossegaire i confiable de l'amic -fins i tot per als que era nou- sortien dels amagatalls tenebrosos espolsant esgarrifances i amb les pupil·les més dilatades que mai, com si les haguessin arxigastat buscant un món amable i oníric solucionador.

La dona el va fotografiar amb un gat de color crema. Ahmad, amb un somrís, li sostenia una pota ferida i feia com si el felí saludés.

Van parlar una estona d'aquella paraula que s'havia diluït -pau- en un anglès bàsic. La periodista va marxar amb una escalforeta al ventre que mai abans havia experimentat en la seva existència. Surava en aquella sensació de benestar que la companyia d'Ahmad li havia atorgat. Les dues darreres preguntes de l'entrevista van ser:

-I com sobrevius? I no tens por?

-Haig de fer el que se m'ha orientat a fer i que jo ja volia que em fos dit des de molt endins, saps? Això m'ha vigoritzat. La meva tasca exclou la por.

Una colla de gats famèlics el reclamava, circumdant-lo. Entre tots van sumar un cant melòdic i ancestral que va deixar l'home immers en una aura incandescent. La professional d'informació es va fregar els ulls, incrèdula. Allò no era versemblant. I continuava? Allò era màgia. Ahmad la va abraçar per acomiadar-se i la dimensió real va tornar. Tristament, la dona va girar-se per contemplar aquell heroi sense medalles, admirada. Ella tornava a la llar, el perill augmentava.

Sis vegades va estar Ahmad al llindar del traspàs. Una energia protectora ho evitava. Fins el setè cop -com vides de gat- que sí, va marxar, amb tot ple dels seus adorats sers innocents de ningú. Una bomba més d'interessos va volar-hi directa volent generar més odi. El cel es transformà en només fum espès i gris com els cors malaltisssos dels que es dedicaven a promocionar la guerra. De sobte, una lluminositat descomunal esborrà dolor i sang, un moment intens d'amor infinit i incondicional. Ahmad se n'anava...i recordava que tots ho tenim a dins.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

436371 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com