Amants

El record em va venir d’imprevist, per sorpresa. Em va sobresaltar la presència a la meva ment d’un record tan llunyà però tan nítid alhora.

De sobte em vaig veure dins una habitació obscura amb un immens silenci que ho callava tot. Els meus llavis volien parlar-te, però què banals les paraules en aquell instant...Les meves mans eren fredes, glaçades com el gel, esperant un raig de sol per fondre’s. Sota els llençols jo t’esperava. Impacient, com un infant, anhelava que entressis per aquella porta amb dos gots de vi negre. Desitjava veure’t caminar cap a mi, nuu, tan perfecte com sempre. Que et burlessis de mi perquè tenia fred i m’embolcallava entre els genolls. M’oferires una copa mentre et seies al meu costat. La calor de l’alcohol et feia posar les galtes rosades, tan tendres que pareixies un nadó. T’estimava, entre la foscor de l’habitació i els somriures bojos. Deixares sobre la tauleta de nit els gots de vi i em vares mirar, naufragant dins els meus ulls lluents de felicitat. Una espècie de goig que mai més tornaré a sentir.

Dins del nostre record vaig navegar entre gemecs de passió, mossegades a les orelles, petons perduts entre onades de desig. Besades tendres, besades excitades i abraçades infinites. Ens desitjàvem tant que ho haguéssim donat tot per aturar la nit, fer-la més llarga per poder-nos estimar més. Tenia por de la llum del dia, aquella llum que em tornava a la realitat. Aquella realitat que m’enfonsava dins un abisme profund i fosc i desconsolat i buit.

Com dos amants ens vam estimar. I com dos amants vàrem guardar un secret que sabíem que tenia venciment de caducitat. Ens vam estimar tement perdre’ns.