amants de butxaca

Un relat de: quetzcoatl

La metafisica es un cau de conill profund i llarg. En darrera instancia i al peu del cano, al front de l'univers, les preguntes barrinen i eixamplen l'infinit.

Tothom sap que fer-se una pregunta moltes vegades no comporta trobar-se una resposta. Les enciclopedies queden obsoletes i els savis mes savis s'encongeixen d'espatlles a l'arribar a preguntes fora de l'abast d'una rao que no ha viscut allo abans, d'una experiencia verge, d'uns ulls que no han vist lligats a una ment que no abarca l'absurditat.

Les aficions son boniques. Son petites evasions de concentracio i estimacio per una cosa concreta; es dedicar temps a una finalitat que pot ser absurda pero que ens enriqueix de maneres potser materials, pero a vegades tambe furguen i eixamplen el coneixement -el fons del cau del qual encara no hem trobat.
Col.leccionar monedes quan la pesseta ens deia adeu em va entretenir aproximadament dues setmanes i premsar flors per fer-ne composicions seques era bonic, pero m'entristia estar rodejada de natura morta. Ara penso en la Xisca i un dels seus ultims relats que vaig llegir, on ens acabava explicant que el que mes feliç la fa dins la quotidianitat es jugar a la sorra a la platja amb poca gent mentre el seu marit llegeix i, de tant en tant, la mira divertit.
Si, em sembla que perque una aficio em motivi ha de ser alguna cosa aixi: viva, espontanea, diferent. Perque, ah, si, tinc un gran defecte que se que molts compartireu, perque es sabut que a les animes dels poetes, narradors, pintors, escultors, filosofs i artistes en general, no hi ha lloc per la rutina. Almenys en la meva vida, tot allo que es repeteixi gaire sovint m'avorreix i em frustra si no es quelcom que signifiqui creacio i mutacio de les coses ja experimentades. Per que perdre el temps en viure coses viscudes, amb les desconegudes coses que no hem vist o tocat o sentit o llepat o olorat mai? Els plaers, petits i grans, son repetibles; els actes buits no.

De l'absurditat de l'existencia, de la necessitat d'evadir-se, del fenomen del 'hobby' que ens encasella i entreten, va neixer aquesta petita historia.

Pachamama em va batejar una vegada com a Sorata, a Bolivia, l'any 1995. Prenia te de coca en un poble petit amb baldoses al terra o nomes a l'hostal on m'estava; no ho recordo molt be. Recordo, pero, aquell gran pati interior amb arcades grans que rodejaven un jardi exhuberant. Era una petita contradiccio en un poble de pedra, cases i gent, rodejat d'exhuberant i vast bosc andi. Un paradis fresc i verd entre roca, dins un poble de roca envoltat de verd i fresc.
Un senderol de roques i mals de ronyons desafiat per un autobus de tercera o quarta ma, vellissim pero esforçat, reciclat de les mans d'escoles nord americanes i qui sap si tambe reciclada despres de passar primer per Centre America, abans d'endinsar-se al -mai millor dit- Tercer Mon, du fins a una clariana enmig dels boscos que rodegen els Andes. Recordo que hi havia un munt de gossos a Sorata, i que aquest nom va quedar impres en plecs de fulls confusos que de tant en tant trec dels calaixos de la memoria i reviso amb parsimonia.
Recordo, doncs, aquell te de coca. I aquell pati dramaticament verd. I que hi havia un munt de gossos. Se m'adormia la llengua mentre em mirava en el reflex de la cullereta que havia endolcit aquella beguda amarga. I passa que quan m'enmirallo, al ser una cosa que faig quotidianament, repeditament doncs, i que el meu aspecte no sol variar massa, els pensaments volen cap a altres llocs.
Preguntes. De les que no trobo respostes convincents. Metafisica. Un cercle estrany d'experiencies curioses que em va conduir a la primera vegada que trobaria una aficio que em complagues, i la primera i unica vegada que robaria alguna cosa fins ara.

Era freda, esvelta, una mica maltractada. El reflex que oferia era mig opac, mat i amb un parell de rallades incloses. I va anar a parar a la meva butxaca, i vaig sentir com Pachamama i jo ens picavem l'ullet en senyal de complicitat davant d'aquell acte fruit de l'absurditat del pensament i l'existencia.

Perque una aficio tingui sentit com a tal, s'ha de repetir d'alguna manera. I no volia aficionar-me a robar; mala inversio. Ni a col.leccionar, culleretes o el que fos: m'avorriria i es basaria una cosa massa material com perque Ella seguis sent-me complice i ens ho passessim be amb la nostra petita broma. Ni volia compartir-ho, o no massa; no em veia ensenyant a algu una cosa com a possessio si no era sortida de la meva ment, que es l'unica cosa que em sento propia. Pero, ah...! La segona cullereta que vaig tenir davant, petita i lleugera, de cafe, era preciosa. Volia dur-la tambe uns dies a la butxaca, estimar-la una mica sense enamorar-me'n, deixar-la anar.

Aquesta es la historia de com una noia que pregunta molt sense buscar respostes s'ha dedicat, sense anim de lucre, a transportar culleretes al llarg de tot el llarg del cau d'un conill que te les claus que calcen en les portes d'un cau infinit.
Es l'historia d'una broma entre un dubte absurd i una fabrica de surrealisme. De culleres que viatgen a altres bars i restaurants i cases, a vegades a altres continents i a boques que no entenen. Que en un descuit van a parar a la meva butxaca o bolso, s'hi estan uns dies i despres son canviades per d'altres de noves i desconegudes. Es l'historia de les idees que tambe viatgen, i dels ultratges sublims. D'amants de butxaca, esporadiques i efimeres.
Es pensar que algu, en algun moment i en qualsevol lloc, trobara a faltar en la seva quotidianitat una cullereta. No sera la fi del mon, sino un dubte que potser el seguira uns dies i despres sera canviat per un altre dubte. O una cullera nova que un solter solitari no sap com a acabat a la seva aiguera; o de l'intrusa que entre culleres seriades d'un restaurant exclusiu de culleretes exclusives, es trobi sola davant el mon.

Una petita broma que em fa somriure, que m'entreten i m'evadeix, que m'inspira histories (a vegades absurdes i surreals) reflectides en una superficie ovalada i sovint maltractada, mat, potser amb alguna rallada. I en un reflex no del tot clar, la veig i em veig: Pachamama i jo; jo i Pachamama.

T'has sentit mai cullereta...?

Comentaris

  • Les preguntes eixamplen l'infinit![Ofensiu]
    Jofre | 16-09-2005 | Valoració: 10

    Un preciós homenatge a qui viu i evoluciona en la mutació i en la creació d'allò que ja ha experimentat i coneix.

    ...Aquesta és la història de com una noia que pregunta molt sense buscar respostes...

    segueix transportant culleretes al llarg de tot el llarg del cau d'un conill que te les claus que calcen en les portes d'un cau infinit.

    Quetzcoatl, una cullereta d'estany de plata andina vols dir?

    Una abraçada de complicitat!
    :- )

  • Preciós![Ofensiu]
    filladelvent | 30-07-2005 | Valoració: 9

    Molt tendre, d'una absurditat i un realisme que conviuen amb harmonia...
    Pensaments de la quotidianitat que te'n fan sortir, que busquen la màgia d'allò que en principi no ho és: la importància dels petits detalls.
    M'ha recordat molt a un relat que vaig escriure fa cosa de mig any, "la noia que va somriure al veure la roba escampada", per la seva senzillesa i tot el simbolisme que pot comportar una situació o objecte aparentment quotidià.


    Una abraçada!


    Filladelvent

  • d'aquí, "the teaspoon trader", oi?:-)[Ofensiu]
    Brida | 13-06-2005

    hi ha alguna possibilitat que un dia obri un calaix de la cuina i m'hi aparegui una d'aquestes culleretes tipes de voltar pel món?:-)
    m'agrada la idea de les coses que van d'una banda a l'altra...

    per cert, a l'avenc no hi he estat mai. hi he passat, només, tot fent el camí q va de tavertet a rupit. m'agrada la solitud i la grandiositat de tot allò...

    fins aviat!

    brida

  • D'acord,[Ofensiu]
    brumari | 05-06-2005

    segueix el teu impuls d'artista i no t'encallis en cap rutina.

    Canvia de cullereta tant com vulguis, fins que aquest joc, per conegut, ja no et delecti.

    Fes de tastaolletes creadora fins el final de la teva vida.

    Però sobre tot, amiga meva, no et cansis mai de somiar i escriure.

    Molts petons.

  • la vida és passió[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 01-06-2005

    hi ha un cantant, català, que va deixar de cantar per què se li havia convertit en rutina. Podia seguir cantant temps i temps, però per a ell, això ja s'havia acabat. havia de buscar nous horitzons. Nous sistemes planetaris.

    Com diu ell: la vida és passió. Fora oficis (fent referència a la monotonia).

    Molts petons, Quetzcoatl!!!

    Marc Freixa (Joan Petit)

  • Ostreeees...[Ofensiu]
    Magdeta | 01-06-2005

    Explica'm quetzcoatl, com pots tenir tanta imganinació? Tu deus ser dels que els hi ensenyes un full en blanc i hi veuen 1000 coses diferents...
    Quin relat, eh?
    I fa pensar, fa pensar moltíssim...
    Ha sigut un plaer llegir aquest relat i per això no he pogut estar de comentar-lo.
    Bona feina, com sempre.
    Una abraçada!
    Fins ben aviat (i amb un relat com aquest)!
    Un petó!

  • Ze Pequeño | 01-06-2005

    I tu xiqueta, t'has sentit mai cullereta......?

    Com sempre, una delícia pels sentits. Ets amena, divertida, tendre, emotiva, diversa, profunda, original, única, sentimental (sense embafar!), trista, diferent.... ets tu, i es nota a cada lletra.

    Una abraçada.

  • amants de viatge[Ofensiu]
    ferwin | 01-06-2005 | Valoració: 10

    ^Pensava q s faria llarg i no entenia molt b el tema fins el final, pero la veritat, l´he trobat molt original i ben escrit. Crec que es un relat amb moltes cares.
    Vaig a contar les meves culleretes!

  • recoi, quina imaginació![Ofensiu]
    ROSASP | 31-05-2005

    Transportar culleretes d'un lloc a l'altre, quina bonica afició.
    Somriures, emocions capturades de cada instant de vida, tot allò que no té preu, que es deixa agafar i soltar sense recança...
    Moltes culleretes, amb matisos diferents, viatjant pel llarg i profund cau de l'infinit.
    Pot haver-hi una imatge més surrealistament bella?
    Un relat realment difícil de definir, abstracte, poètic, eteri, juganer, metafísic...
    No sé que més dir, m'has deixat pensativa!

    Una abraçada i molts somriures!

  • qwark | 31-05-2005

    No tinc més que aquestes paraules poc hàbils per expressar la meva més profunda gratitud. Quedo derrotat per la dedicatòria d'aquest relat tan ple de talent com tots els altres (això és el que és veritablement difícil: ser SEMPRE tan bona!) i eternament en deute.

    Dir-te només que l'altre dia vaig descobrir - va ser mentre escrivia - que un somriure sincer, és aquell que continua un cop ja no ens mira ningú (i per tant no hem d'aparentar res). I té la puresa dels éssers plens de poesia, dels infants amb la mirada il·luminada per la ilusió i d'un cert tipus d'artista... sabeu de qui us parlo?

Valoració mitja: 9.75

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161020 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com