Aman

Jo tenia un ca de bestiar. Era esplèndid. Poderós. Tenia el pel negre i lluent com l'atzabeja. Els seus ulls eren nets i llambrejaven alhora noblesa i fermetat.

Quan procedents de Mallorca arribarem a la nostra nova llar, li vàrem fer fer una caseta d'obra amb dos aiguavessos per al moment que ell, n'Aman, hagués de fer vida defora. Com ni a la meva dona, Edu, ni a mi no ens agradava la idea de tenir un animal encadenat, li bastírem un petit clos tancat de filat de filferro on s'hi pogués estar a lloure.

No us cregueu que les nostre relacions al principi fossin fàcils: n'Aman tenia un caràcter de mil dimonis. Un dia jo li duia el bol amb el seu recapte i l'animalot, abans que jo no l'hi amollàs, em va clavar els ullals en tot el braç. Tinguérem més d'una paraula, i a la fi ho va entendre. No ho tornà a fer pus mai. A partir d'aquell moment es limità a esperar que jo amollàs el bol per venir rabent a emparar-se'n. Allò esdevingué un ritual: en jo arribar amb el seu recapte, n'Aman s'amagava dins la seva caseta i totd'una que sentia que jo amollava el bol, sortia fet un nero perquè jo no l'hi tornàs a prendre. Aquelles geniades eren la seva parcel·la d'independència: s'hi sentia mestre d'aquell petit joc tot sabent, així mateix, que no havia d'ultrapassar certs límits. Era la seva dignitat animal, i jo vaig decidir que la hi respectaria.

Tots els dies, durant mesos i anys, el treia a l'horabaixa o al capvespre a fer un voltí pel jardí. Si per qualque motiu jo em torbava, n'Aman es posava al portell del clos lladra que lladra per reclamar la seva sortida de cada dia. Pel jardí n'Aman, content, corria amunt i avall, i quan es cansava venia a ajeure's als meus peus. En l'estiu, quan ens envaïa el terral andalús amb la seva xardor entabanadora, ens arreceràvem a l'ombra d'una figuera i allà ens estàvem, gairebé fora del temps i de l'espai, somiejant i contant-nos fetes de garriguers i caçadors furtius. El cos de n'Aman exhalava la sentor imaginada de garrigues i sementers, les flaires de la vida al voltant de les cases de possessió; en el seu cor vibraven totes les pulsions ancestrals de la pagesia mallorquina.

Així anàrem tots dos fent-nos vells. I un mal dia, l'accident: se li torcé el ventrell -la torsió del ventrell o estómac consisteix en l'entortolligament del ventrell i la melsa, això provoca en poc temps en els cans una congestió fatal. N'Aman aguantà gairebé sense gemegar la gran dolor que provoca aquesta malaltia, la mirada sempre neta i senyorívola. Malgrat la cirurgia d'urgència, a les poques hores, n'Aman moria.

L'endemà l'enterràrem al jardí on tant havia folgat.

Més tard, a la portalada de la nostra finca, jo acomiadava Mari Ángeles, la nostra veterinària i amiga. Després, començava jo a pujar la petita costera que mena a la nostra casa quan, primer com una sensació vaga i tot seguit com una certesa, vaig notar qualque cosa com una presència al meu costat:

-Aman!!... Companyó meu!!... Ets tan valent i estic tan orgullós de tu!... Saps? A partir d'ara sempre caminarem plegats!...