Altre cop, m'és igual.

Segur que algún filòsof va dir que no esperis mai res de ningú.
Són les dues i tres minuts de la matinada i sento un grill, aquest soroll em treu de polleguera, crec que no he utilitzat bé l'expressió i m'és igual.
El grill es calla i penso què hauria d'escriure, potser un relat tendre, potser un d'emotiu i em torna a ser igual.
Perquè així he après a viure, a la intempèrie, a l'espera del no res i del tot absolut. I l'home és un, un i sol individu que vaga per aquest intens camí, per aquesta vida i per tercer cop, m'és igual.
Ara són les dues i tretze minuts, n'han passat deu des que vaig començar a escriure. Ja no sé si sento el grill o és la meva ment qui me'l fa sentir, estúpida criatura nocturna; em tortura aquest soroll i penso si és adient aquests reacció i m'ho nego.
Segur que un altre filòsof va dir que tot ho fem per interès.
Bàsicament un cita trista, aquesta del filòsof, bàsicament una cita versemblant.
Perquè de cada acte s'espera una reacció, un benefici, una aportació i vulguis o no som éssers d'espera, sempre a la deriva dels actes amb un fi concret, sempre a la deriva del benestar propi.
Escric, com si sapigués fer-ho, com si hagués nascut per això. Reacciono i em dic a mi mateixa quant ingènua puc ser pensant-ho; i altre cop, m'és igual.
Segur que un filòsof, l'últim filòsof d'aquest relat, va dir que tot arriba per qui sap esperar.
Miro al sostre, de fet és fosc i només suposo que ho és. Així que observo el suposat sostre de la meva habitació i espero, a res, no espero res. Deixo que el transcurs flueixi i em sorprenguin les cruels alegries de la vida, perquè cap filòsof parla de sorpreses però jo a les dues i trenta-sis de la matinada escric; deixo que em sorprengui el buit que ha deixat el grill al parar el seu so, i per últim cop, m'és igual.