Altre cop, la nostàlgia

Desperto i, com sempre, dono mil voltes al llit abans de veure'm amb cor d'aixecar-me i enfrontar-me, de nou, a un nou dia. Em destapo perquè el fred de l'habitació recorri el meu cos semi-nu, sinó… les "mandres" que en deia la meva mare quan jo era encara una nena petita, innocent, amb les dents separades i dues trenetes a banda i banda del rostre, s'allargarien fins demà. I demà, s'ajuntaria amb demà passat. I amb l'altre.

Un peu. L'altre peu. El terra és fred. Ahir a la nit regirava caixes i caixes de fotografies buscant quelcom que ja no recordo. Avui, el terra és ple de records…

Moments que no vaig saber aprofitar.
Persones que no vaig saber estimar.
Llocs que no vaig saber descobrir.
Instants que ara ja no puc recordar...

Vides efímeres... personetes amb cos d'animal que ja no hi són... què hi van ser poc però que hi van ser massa per ser-hi tan poc.

Somio.

Somio que revisc aquells moments, que retrobo aquelles persones i que visito altre cop aquells llocs.

Torno a despertar.

Per uns moments crec que...

Res. Estava somiant.

Miro a l'habitació. Milers de fotografies tapen el roig de la paret... Imatges... que s'encenen i s'apaguen dins el meu cap. Tu, on ets? On t'amagaves que no et vaig saber trobar? Llavors ja era massa tard... Joan... et veig... i recordo tantes i tantes nits parlant de la vida, de l'amor... no vaig tenir temps d'explicar-te aquella història. I ara que? Ara ja no cal. Lluïsa, aquella tarda a la platja d'Empúries... allà es va acabar el meu temps per a fer-me un lloc al teu cor. No el vaig saber aprofitar. Marina... com enyoro la teva moto. La teva moto, que ens feia sentir les reines del món. Jo, tu... i un món per descobrir. Les coses canvien però, i ara tu no estàs per tals tonteries. Ricard, qui sap si saps qui sóc, però jo encara et recordo... ara ja no sobra cap petó. Nens... vull un altre primer sopar... per fer-nos amos del poble per una nit, per sentir-nos units... per aconseguir allò que ens proposem... arribar fins a la cima per penjar-li un con al cap.

Res.

Ja no en queda res més que el record... i la certesa absoluta de què no tornarà.

Un dia una amiga em va dir que vivia en i del passat. Que la meva lletra ho deia. Potser tenia raó. Però és que...

Siguis on siguis... gairebé cada dia penso en tu. Voldria tenir-te aquí... per acaronar-te, perquè t'escapessis del meu excés de tendresa que tan et feia enfadar... per poder arribar a casa amb la il·lusió de què tu estaràs allà, darrera la porta, movent la cua... escampant allò que em fa bullir el cap i que no em deixa viure. Esborrant, per uns moments, els petits malsons que maltracten el meu cap.

Però no hi ets. I tu, com tot, no tornaràs...

El què si que torna però.... és la nostàlgia.