Alter ego

Un relat de: josep81

Antoni.
- Em sembla que no vindrà.
Li ho digué en un to que li semblà d'una compassió prudent, i acompanyat d'un somriure grotescament afectuós. Pensà que era un bon xicot, aquell Manel. Li respongué amb un somriure sincer, però fred, i tot seguit escurà el tub que tenia a la mà. El cambrer marxà cap a la barra amb el got buit tot atenent la demanda del seu client perquè "li'n posara un altre".
No estava massa acostumat darrerament a beure i no volia cometre cap excés. Però necessitava una altra copa. Darrere la barra, aquell jove d'aspecte tímid i cautelós li mesurava un whisky amb llima, just amb el toc àcid que a ell li agradava. Més enllà del seu posat, els seus ulls mostraven la serenitat d'aquell qui se sent protegit davant qualsevol amenaça, d'aquell que sap que, si no fa mal a ningú, ningú no li ha de fer mal. Pensà que no en sabia res, aquell marrec, de com de complicades poden ser de vegades les coses. Tanmateix però, tenia raó; i ell ho sabia: no vindria.
L'endemà al matí marxaria una altra vegada i s'estaria de nou uns dies fora. Li ho havia dit el dia anterior, durant la breu conversa que tingueren en creuar-se al carrer quan tots dos tornaven a casa després de la feina. Ell li demanà de fer un café, o una aigua -"només seran deu minuts"-, però ella s'excusà dient-li que ja era tard i que el seu xicot l'esperava per sopar. Davant la insistència però, el cità per l'endemà: al bar de la cantonada, a la mateixa hora. Ell, poc convençut, tractà de confirmar aquest acord amb una sèrie de requeriments que ella ja no s'escoltà. L'acomiadà amb un bona nit fred i distant que desaparegué amb ella al portal del seu bloc de pisos.
Però ell no havia pogut aclucar l'ull en tota la nit i s'havia passat el dia pegant-li voltes al cap. Ja no sabia què fer. Ni què dir-li. Però, per quin motiu li costava tant entendre el que passava? Per què no ho volia veure? Perquè era això, sí; no ho veia perquè no volia. Ell no havia sigut mai massa explícit, no havia anat més enllà de les insinuacions, de les mitges paraules. Però la situació havia de ser tan evident per a ella -o potser més encara- com ho era per a ell; com ho era per a tothom... Maleït siga! Per què feia veure que no se n'adonava de res? Per què es deixava humiliar d'eixa manera?
El gest de contrarietat que li mostrà al cambrer quan arribà de nou a la seua taula desconcertà el xicot.
- M'ha dit que en volia un altre, no?
Sense dir res prengué el got i d'un glop el deixà a la meitat. El jove, mostrant un gest entre preocupat i resignat, ho acceptà per resposta i es retirà.
Amb el tub a la mà i la mirada perduda entre ampolles de licors de tota mena, mirà d'asserenar els seus pensaments. L'alegre melodia que es componia entre els comentaris riallers d'un grup de joves no harmonitzava però, amb els acords dissonants que acompanyaven la seua agitació mental. Un altre?- pensà, i els seus llavis, mullats encara pel whisky amb llima, dibuixaren un somriure àcid que s'eixugà de seguida. No en volia un altre. Semblava clar que no. En tenia prou amb aquell...
Premé el got amb força i d'una tirada el tornà a deixar buit. El glop semblà encoratjar-lo i, a poc a poc, el seu rostre adoptà una expressió diferent, més confiada. Una estranya sensació li permeté abastar una serenor desafiant manifestada a través de la insolència absurda però ferma d'una mitja rialla i l'esguard impúdic, gairebé cínic, dels seus ulls espurnejants. El cambrer, que l'havia estat observant des que havia marxat el darrer cop, s'hi acostà prudent, però sense dissimular la preocupació que li produïa l'actitud del seu client.
- Si puc fer res per vosté...
Se'l quedà mirant uns segons sense dir-li res. El xicot no pogué evitar un gest de contrarietat quan, de sobte, aquell conegut que ara es comportava d'aquella manera tan estranya li demanà un bolígraf i un parell de fulls en blanc.


L'altre Manuel.
Manuel Crespo és alt i prim, i té un desig just davall el genoll esquerre. També és atent i generós; i molt bona persona.
«Manuel? Sóc jo... Ja veig que encara no ets a casa. Porto tota la tarda trucant: primer a casa; després al mòbil, però com que sempre el tens apagat!... Bé, és igual... Només volia recordar-te que arribo aquesta nit... Tot ha anat d'allò més bé... i ja estem de camí; encara que amb el trànsit que hi ha em sembla que no arribaré a casa abans de les onze... Em fa tanta ràbia que tinguis guàrdia precisament avui!... Sí, ja sé que no és culpa teva però... no sé... tinc tantes ganes de veure't! T'he trobat tant a faltar... T'espero desperta: no podré dormir en tota la nit... T'estimo, amor meu. Un petó.»
Manuel féu una última xuclada al cigarret, breu però intensa, i tot seguit l'esclafà al cendrer. Després de romandre assegut al sofà uns segons, amb el rostre relaxat i la mirada perduda en l'atrafegat paisatge urbà que s'observava a fora, s'alçà amb decisió i es dirigí a obrir cadascuna de les finestres de la sala.
A poc a poc s'esvaí d'aquell pis la sentor que l'impregnava: una flaire on l'olor del tabac es barrejava insolent amb la suau fragància d'Eau du paradis; un perfum francés d'aquells que porten l'apèndix pour femme.
Ensumant aquella olor que es diluïa Manuel va pensar que era una pena que a Mercè no li agradaren els perfums. Li n'hauria regalat tants com hagués volgut; un per a cada ocasió, sense esperar que ella li ho hagués de demanar. Perquè és així com s'ho feia sempre: sorprenent-la, avançant-se als seus desitjos, impressionant-la... Sí, així és com l'havia seduïda...
Manuel Crespo és alt i prim, i té un desig just davall el genoll esquerre. També és atent i generós; i molt bona persona.
Tornà a tancar les finestres i decidí que una bona dutxa no li aniria gens malament abans de vestir-se. Ja tenia la tovallola a la mà quan sonà el telèfon en el precís moment en què passava a la seua vora. Comprovà el número de l'interlocutor i prengué l'auricular amb l'esquerra:
- Sí?
- ...
- Ah! Hola Maurici, què tal?
- ...
- Sí, clar que ho recorde...
- ...
- No, cap problema. Tu no et preocupes...
- ...
- De res home, de res. Només faltaria...
- ...
- Sí, sí...
- ...
- I què, com està el teu pare?
- ...
- M'alegre...
- ...
- M'alegre molt. Li fas una abraçada de part meua, eh?
- ...
- Sí, sí. No et preocupes...
- ...
- Sí, tranquil, que ja ho sé: a les deu i mitja allí, que han canviat els horaris dels torns.
- ...
- Sí, sí...
- ...
- De res. Au, que vaja bé. Sort...
- ...
- Sí, adéu...
- ...
- Adéu.
Manuel Crespo és alt i prim, i té un desig just davall el genoll esquerre. També és atent i generós; i molt bona persona.
En eixir de la dutxa Manuel s'eixugà i es vestí. En cordar-se el rellotge s'adonà que només passaven cinc minuts de les nou. No tenia gana però sí temps de sobres i decidí entrar a la cuina. Preparà una amanida amb pasta fresca, d'aquelles que a Mercè li agradaven tant, i la deixà a la nevera. Després tancà la porta sense deixar-hi cap nota; no calia.
Cuinava sovint fins i tot quan ell, com era el cas, no havia de menjar res. No era un apassionat de les arts culinàries però hi tenia molta traça. Mercè sempre deia que mai no s'ho hauria pensat, quan decidiren anar a viure junts, que no trobaria a faltar el menjar de casa seva. Fins i tot feia broma dient que era pel seu arròs a banda que li havia demanat que es casés amb ella.
I ell li havia dit que sí...
Manuel Crespo és alt i prim, i té un desig just davall el genoll esquerre. També és atent i generós; i molt bona persona.
Agafà les claus del cotxe i abans d'eixir de casa s'aturà un moment davant l'espill del rebedor. Fou un gest instintiu, gairebé inconscient, en què creuà fugaçment la seua mirada amb la del seu reflex al mirall. No pogué evitar un lleu somriure en veure la còmplice insinuació que es dibuixava als llavis de l'altre Manuel.
Consultà de nou el rellotge: faltava un quart d'hora per a les deu de la nit. En quaranta cinc minuts havia d'estar a l'hospital. Obrí la porta i marxà.
Marta.
Entrà al pis amb la maleta en una mà i unes quantes cartes en l'altra: segurament factures del banc que Tomàs, cosa poc habitual, s'havia descuidat a la bústia. La rebé la complicitat d'un silenci solitari que reconfortà el seu ànim fatigat i enterbolit. El gest relaxat del seu rostre però, esdevingué una expressió malcarada, gairebé de fàstic, quan descobrí a l'entrada del menjador un d'aquells missatges-sorpresa a què el seu promès la tenia tant acostumada. L'anunci del nou regal, que mostrava en la seua redacció un tractament poètic més elaborat del que era habitual, li semblà d'un patetisme insuperable.
Damunt la taula hi havia l'última novel·la d'un d'aquells escriptors d'avantguarda autoproclamada que tant li agradaven a Tomàs. Celebrà haver rebut aquell present en la seua absència, evitant així la comèdia d'agraïment amb què altrament l'hauria d'haver complagut. Li agradava llegir, això era cert, però la retòrica pretensiosament recargolada i malgrat tot mancada de contingut d'aquella mena de relats no s'ajustava gens a l'estil que marcaven les seues preferències literàries. Quedava molt lluny, així mateix, del seu propi estil narratiu.
Perquè ella també escrivia; o almenys ho havia fet temps enrere. Sempre l'havia entusiasmada la possibilitat de crear històries pròpies i de poder contar-les, a més, a la seua manera. Ho veia com una forma d'alliberament, recolzada en la possibilitat de projectar sobre els distints personatges creats cadascuna de les cares, reals o imaginàries, de la seua pròpia personalitat. Pensà que era una pena que ho hagués deixat de banda, això d'escriure, i durant uns segons tractà de recordar sense èxit on guardava aquell quadern de fulls quadriculats on havia deixat constància de la seua creativitat.
Deixà el llibre a la prestatgeria de fusta que tenia al seu estudi i, en tornar a la sala, es disposà amb aire rutinari a fer una ullada a la correspondència. Entre la paperassa aparegué un sobre blanc que no semblava demandar cap pagam
ent endarrerit. Era un anònim.
L'obrí i hi trobà dos folis escrits a mà, a dues cares. No semblava una carta. Començà a llegir i ho comprovà: aquell era un text narratiu; un fragment d'alguna novel·la o potser un relat breu. Però, qui ho havia escrit? I per què li l'havia enviat? Ràpidament descartà l'opció de Tomàs: ell mai no havia escrit res i, a més a més, no era la seua lletra. D'altra banda no sabia de cap amic o amiga que tingués afecció per l'escriptura. Ni de ningú que acostumara a eixa mena de sorpreses. El seu desconcert però, s'esvaí a mesura que s'endinsà en la lectura. El caràcter enigmàtic d'aquell relat es dissolia al temps que les paraules adoptaven un significat que anava més enllà de la pura literalitat. Abans d'arribar al final ja havia resolt qualsevol dubte al respecte i el seu rostre dibuixava una expressió incerta, entre estranyada i divertida.
El protagonista de la història en qüestió tenia la pretensió encomanada, maliciosament encomanada, d'adoptar la personalitat d'algú molt pròxim a ella. Amb la mateixa perversitat, i amb el mateix desencert, la xica del relat aspirava a encarnar el paper de Marta; volia ser, d'alguna manera, com el seu alter ego. Potser, pensà, a l'inspirat autor d'aquella paròdia se li oblidava que no cal caricaturar ningú per descobrir-li un "altre jo"; es descuidava, curiosament, que dins de cada persona s'amaga sovint, tal i com mostrava l'heroi del seu relat, el seu propi alter ego.
Latent encara la sobtada curiositat que li desvetllà aquell text volgué tornar-lo a llegir, i havent acabat la segona lectura sentia un entusiasme estrany, com una mena de motivació per fer quelcom que donara resposta a aquella inesperada inspiració. Llavors un record fugisser es passejà per la seua memòria. Anà corrents cap a la seua cambra d'estudi i obrí, no sense esforç, una de les portes corredisses de l'enorme armari de paret. Al segon calaix de l'esquerra, sota una carpeta blava, hi havia, mig estripat, un quadern vell de fulls quadriculats.



Alter ego.
Mercè Esteve fa un metre i seixanta-tres centímetres d'alçada. Té els cabells llargs i arrissats, i una marca molt estranya sota l'espatlla. És amable i molt simpàtica; però mai no ha estat una bona persona.
Tragué l'última cigarreta del paquet i consultà de nou el seu rellotge: tres quarts d'onze. Ja havien passat deu minuts des que l'havia trucada. "Vinc de seguida", li havia dit, amb una serenitat que ignorava a consciència la súplica insistent de les seves demandes. Agafà l'encenedor i estigué a punt de cremar-se quan escoltà el senyal de l'intèrfon.
- Sóc jo.
Fou la resposta que obtingué a un silenci més a prop del retret que no pas de la interrogació. En penjar l'auricular es regirà una mica els cabells i sortí al replà. El rebé amb l'ansietat d'un petó breu però agressiu, i amb un vermell amenaçador a la seva mirada.
- Per què has trigat tant?
Ell estirà els llavis. Els seus ulls guspirejaven amb la mitja foscor del passadís.
- El meu pare. Ja saps que està delicat...
La ironia d'aquest comentari es manifestà en un nou somriure que ella ofegà entre els seus llavis. Aquest cop el petó fou més llarg, i també més violent. Fou un gest de ràbia, furiós, que acabà amb una mossegada al llavi inferior del seu amant. L'atac canvià per complet el semblant de l'home i l'obligà a una retirada en què mirà, això sí, de no fer ni una sola passa enrera. Comprovà, mullant els seus dits de sang, els efectes de l'agressió soferta i, en retrobar la mirada d'aquella fera salvatge, veié com el vermell dels seus ulls era ara molt més intens; i els omplia de desig.
Mercè Esteve fa un metre i seixanta-tres centímetres d'alçada. Té els cabells llargs i arrissats, i una marca molt estranya sota l'espatlla. És amable i molt simpàtica; però mai no ha estat una bona persona.
En tombar-se al sofà ja eren mig despullats. Ara era ell qui portava la iniciativa, responent sense titubeigs a la provocació rebuda. La temeritat dels seus llavis, que cercaven guarir-se just allà on havien pres mal, s'accentuà quan el seu petoneig vermell encetà una sinuosa davallada amb què es perdé més enllà d'on arribava la plena consciència dels seus actes; més enllà, segurament, d'on li estava permès arribar.
Ella el deixava fer, però la seva submissió no amagava en cap moment la fúria continguda d'una excitació creixent. Ell sabia que allò només era una treva; una petita concessió al seu orgull masculí, a la necessitat de sentir-se, ni que fos per uns instants, dominador de la situació. Però res no estava sota el seu domini. D'un moment a l'altre, l'aparent docilitat que mostrava la dona s'esvairia amb la irada irrupció d'un nou rampell. La imminència d'aquella rebel·lió el neguitejava; el feia sentir-se, fins i tot, una mica temorós. Però eixa inquietud també augmentava la seva excitació i es delia, lleugerament tremolós, per sentir-se assetjat de nou.
L'esclat de còlera però, tingué una dimensió un tant inesperada, lleument allunyada del que ell podia preveure. Dominada per un estrany arravatament, la dona l'agafà pels cabells i se'l tragué de sobre amb un gest maldestre però contundent amb què el llençà a l'altra banda del sofà. Quan ell alçà de nou el cap el colpí el foc d'una mirada que li encenia les parpelles. Sense deixar de mirar-lo als ulls, ella li descordà acuradament els pantalons. La suau fregadissa d'aquelles mans li permeté a l'home retrobar el to d'una excitació que no admetria ja cap més vacil·lació.
Mercè Esteve fa un metre i seixanta-tres centímetres d'alçada. Té els cabells llargs i arrissats, i una marca molt estranya sota l'espatlla. És amable i molt simpàtica; però mai no ha estat una bona persona.
Estirada al sofà, envoltada pel fum asserenat d'una cigarreta, Mercè intuïa la silueta del seu amant perduda entre la foscor de l'habitació contigua. Calmada per complet l'ansietat que el seu anhel li havia produït, s'estremí en recordar, amb la involuntarietat d'una carícia pròpia, el suau contacte d'aquell cos deliciós. L'odiós reclam dringadís del telèfon l'allunyà, amb insolència, d'aquella evocació complaent.
- Hola.
-...
- Ja ho sé.
-...
- També. Fa temps que ho sé.
-...
- És clar que m'és igual!
-...
- Em sap greu, però em sembla que ets tu qui no se n'ha adonat...
-...
- Doncs potser ara ho entendràs.
-...
- Sí, sí... Mira, que et vagi bé, de debò...
-...
- Adéu.
En penjar veié com, dret a l'entrada de la sala, Maurici - o potser hauria de dir el seu alter ego - l'observava amb gest amable però intrigat.
- Qui era?
Ella cercà sense fortuna un to compassiu que alleugerís la malícia del seu somriure.
- Ningú. Un que s'ha equivocat...


Comentaris

  • Laura[Ofensiu]
    laura lara martin | 04-10-2005

    Jo també l'he llegit, el relat. Tot sencer! per què no proves a escriure un altre?? segur que en fas de molt bons!

    I si, tothom té el seu alter ego, qué li farem? però en el fons, quan escrivim aconseguim traure el nostre vertader 'ego'. O potser no... jeje.

    Un bes

  • ostres[Ofensiu]
    laia | 04-05-2005

    llarg però apassionant! me l'he llegit sencer!!!! segueix escrivint

l´Autor

josep81

1 Relats

2 Comentaris

1299 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor