Als núvols

Cada cop, núvols, sou més foscos;
cada cop, núvols, més alts.
Núvols, que de somnis us teixíreu;
ombrívols, de racons us heu farcit,
i de tenebra, i de glaç.

Descalç, volia des d'un cim estendre'ls,
com qui robes tendres desa sobre un fil.
No sabia que, desant-los suaus, ja queien.
No sabia res, ni tan sols de què eren fills.

I eren fills de la ignorància ingènua;
ingenuïtat que, pàlida, em coneix.
Jo he robat, en nits de lluna i venes,
tota ingenuïtat als sentiments.

Però és per mi. Per mi, i pels meus somnis.
Per un, potser, trocet de dolça inspiració.
És per mi, deia, que desfaig versos,
descosint de tres en tres cada tresor.

I... Ai! Com cauen, núvols, elles;
les gotes que us ompliren tant de temps...
Com cauen, i guaiteu, com cremen
sobre el glaç que tantes nits em feia gel.

I... Dimonis!... Qui en l'ahir ho diria?
Qui, dels que no han perdut tot el seny?
Qui juraria móns que anaven, i venien...
Qui em diria que versar
i viure,
sentir i escriure
no podia! No podia ser el mateix.