Als meus avis

Un relat de: Polaris
ALS MEUS AVIS

Quantes vegades he pensat en vosaltres, en com serieu.
Quants moments de la meva vida hagués desitjat haver estat al vostre costat.
Segur que m’haguéssiu mimat, que m’haguéssiu ensenyat to talló que no més el avis saben ensenyar als seus nets.
De vegades penso que son carn d’una carn que va viure fa molts anys, sang d’una sang que es va evaporar fa molt de temps, però que continua viva i calenta a les meves venes.
Molt sovint, reparo en quines són les meves característiques, tant físiques com morals que he pogut heretar de tots vosaltres.
Penso en quines afecciones tindríeu, si es que en aquells temps un podíeu permetre el luxe de tenir-ne.
Allà, lluny, a la serra nord sevillana i amb cognom catalans (Oliva), quina ironia, quina coincidència, quina casualitat.
Sé per la meva mare, que tu, avi Antonio, t’agradava la natura, els ocells, sortir al camp, mirar el cel. Potser d’aquí em ve la meva passió per l’astronomia, per contemplar les estrelles. Sé que coneixies totes les perdius del teu entorn, les del “cerro l’Anica”, i d'altres indrets i que sabies l’hora que era només mirant les estrelles.
Segurament de tu, avi Antonio he heretat el meu amor per aquests plaers senzills i bells que ens regala la natura.
De l’altre avi en sé ben poca cosa, que morí molt jove als quaranta i pocs anys.
De l’avia Lluïsa sé que era mot assenyada, una gran dona, dedicada als seus fills i filles i a la casa, al seu marit.
Soc conscient del que tots van patir durant la guerra civil. La fugida del poble cap a Madrid, doncs eren buscats per ser familiars de comunistes. Pobre dona, pobres fills, que sabrien ells de comunisme.
Morí a Barcelona, vivien al Poble Sec, lluny del seu marit, ja enterrat a Andalusia, lluny també d’un dels seus fills, Rafael, que morí exiliat a França. Quin dolor, quina tristor, cap del dos va saber la mort de l’altre. Varen morir amb pocs dies de diferència, quan va arribar la carta a Barcelona indicant la mort del fill, la mare era ja enterrada.
De la iaia Pepa (la Lola), si que tinc records, va ser la única avia que vaig conèixer, sempre riallera, amb el seu monyo ben plantat, i amb el seu somriure provocat per les bromes que jo li feia. Vaig poder gaudir de la seva companyia fins el catorze anys, quan un dia, mentre jo era al treball, el meu pare em va trucar per donar-me la notícia que la iaia es trobava molt greu, havia patit una embòlia. Va durar poc temps, era el primer ésser estimat que veia morir, la primera persona estimada morta que veia.
A tots vosaltres, avis desconeguts i iaia Pepa us vull dedicar aquests pensaments, senzills, tendres, íntims, melangiosos...
Un trobo i us he trobat a faltar tantes vegades.
Com m'hagués agradat parlar amb tots vosaltres, com hagués desitjat la vostra companyia, el vostre suport, la vostra especial estimació d’avis, saber les vostres experiències de la vida.
La vida a estat així, eren uns altres temps.
Crec que he perdut una part molt important de la formació com ésser humà. L’amor dels avis.
Jo mentre tant, penso en vosaltres un altre cop.

Comentaris

  • Emotiu[Ofensiu]
    olgalvi | 12-08-2017 | Valoració: 10

    Jo sóc molt afortunada ja que vaig tenir els quatre avis fins a la meva edat adulta. Ara ja fa uns quants anys que van morir però sovint els tinc als meus pensaments. L'amor d'un avi i d'una àvia és un sentiment que tothom té el dret de gaudir, però la vida a vegades té altres plans. Ës molt trist. Felicitats pel relat!

l´Autor

Foto de perfil de Polaris

Polaris

3 Relats

6 Comentaris

2603 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Últims relats de l'autor