Als limbs de la meva memòria, el teu record

Estimat amor,

Has desaparegut de la meva vida, i l’has pintat de gris obscur. Les darreres gotes de pluja recorren el finestró que em separa d’un exterior llunyà i desconegut. Sona la nostra melodia…una vella cançó d’amor que suavitza l’ambient destil•lat d’esperances frustrades pel temps despietat.

Ahir eres la llum que guiava el meu camí, ans a les fosques. A les palpentes ara, sense la teva radiació incandescent, camino d’esma buscant el meu futur inimaginable. Perduda, avanço pels passadissos infinits de la meva memòria, on el teu record vaga com ànima errant a un llimb del que no sortirà mai. Impotent, esgarro les parets del laberint que m’empresona, però la sortida és cada cop més remota. Vull sortir, realment? El meu cap i el meu cor repiquen la resposta a l’uníson.

Avui viatjo sense rumb a un camí que m’esgota. La calidesa que depositares a la meva pell és el foc que m’empeny, i els teus ulls tatuats per sempre a les meves pupil•les, l’elixir que em dona forces. A les nits eternes, la nostra lluna m’acompanya, i em regala imatges d’una dolça història d’inesgotables inspiracions. La finestra roman oberta, donant la benvinguda al suau ventijol que es barreja amb els meus somnis i vigílies, evocant el teu aroma. No hi ets, però hi ets a tot arreu, en tot moment.

Sempre agrairé als estels que ordenaren als nostres destins creuar-se…i alhora els maleiré per haver embrollat els fils que ens uneixen fins fer-nos perdre per camins diferents…Però la flama que has encès va més enllà de les brases terrenals, i supera l’ardor dels mateixos déus de l’univers. Se que tornarem a trobar-nos.

Mentrestant, amor meu…no puc oblidar que mai podré oblidar-te. No puc somiar que no tornaré a somiar-te. No puc prometre que no prometré el meu darrer sospir, si amb això aconsegueixo un cop més abraçar-te. No puc sinó esperar que l’esperança es mantingui viva, com l’amor que sempre esperaré mostrar-te.