Aloma

Un relat de: Marina Blau

La meva ànima amagada entre les ombres,
vigila la nit.
La meva ànima oculta a la nit,
vigila les ombres.
La meva ànima vigilant i oculta,
és una ombra de la nit.

Felipe Vicente Bravo

Entre ànimes invisibles vagant la nit als carrers de Barcelona, Aloma i la seva consiència passaven desapercabudes com ombres difuminades al paissatge de carrers estrets, de tons gruisencs i moixos negres ajeguts sobre jardins replets de flors gelades per el fred que transpua l'hivern.

Caminava insatifeta, dominada per la actualitat i cercant respostes, dialogant amb la seva consiència, recordant l'oblit i recordant la mort. Essent res enfrontada a l'univers, enfonsada en el mar més profund i obscur practicant la desgràcia i el sufriment etern.

L'únic so que és sentia eren les passes d'Aloma, ella ja feia temps que no les escoltava perduda en el no res. Encara que era evident que eren passes desorientades, desesperades, asustades, sense cap destí, passes dirigides al buit, a la realidat que Aloma s'havia traslladat, al sufriment, a l'angoixa, al dolor. Aloma s'havia comdenat a la dependència, somiava tenir un fill que la dominés.

Acceptant els sentiments que s'unien per fer la seva vida, va plorar. Va debatir la culpabilitat i va saber que ella no era culpable de res, va recordar la mort del Dani i va decidir estimar-lo cada dia, per sempre. Malgrat hagués tengut la força per arribar a n'aquestes conclusions, va seguir plorant consient del seu futur, i va plorar per l'amor, per la injustícia, per l'ignorància, per la valentia, per l'oblit, per la mort, per la vida.

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Marina Blau

Marina Blau

6 Relats

21 Comentaris

7832 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Sóc filla de l'illa de la calma, filla de l'any 94. Sóc una enamorada de l'aprenentatge, de l'amor, de la justícia i de les paraules.