Allium sativum (i SHS 19 al 24).

Fa molts anys, quan encara estava per a aquestes coses, havia provat repetidament de fer allioli genuí, sense additaments perquè lligués més fàcilment, però només me n'havia sortit una vegada. Així que, posats a fer trampa, a l'hora de la veritat passava de molla de pa o de codony i anava directament a la solució més estesa: un rovell d'ou, i se me'n fotia que d'això els puristes en diguessin "maionesa amb all". Ja haureu entès que parlo de fer allioli en un morter, picant i remenant manualment; res de batedora elèctrica.

En aquest context, i suposo que amb la intenció que es notés menys el rovell d'ou, cada vegada aixavafa més all i hi posava més oli (oli d'oliva verge extra, que a mi sempre m'ha agradat fort de gust i d'aroma). És a dir: cada cop en feia més, d'aquest allioli heterodox, molt per sobre de la quantitat raonablement requerida per acompanyar el xai o el conill a la planxa, o els musclos al vapor. Tot i que alguna vegada l'excedent va inspirar alguna millora, com la de pinzellar amb allioli els fideus de cabell d'àngel rossejats, quan ja estaven prou cuits, i posar-los a gratinar uns minuts en el forn, bàsicament me'l cruspia jo un cop despatxat el plat principal, untant llesques de pa que assaboria amb més delit que si hi hagués posat caviar.

Fins a tal punt anava adquirint consciència que la vianda només era un pretext i l'allioli d'acompanyament el que de debò m'agradava, que sovint, quan estava sol i no tenia massa clar què podia fer-me per sopar, en preparava una bona ració com a plat únic. La quantitat i consistència la determinava la possibilitat de mantenir erecta la mà de morter clavada verticalment en el cul d'allioli. Si no s'aguantava dreta, com un cavall bernat, era que n'hi havia poc o que calia seguir remenant per espessir-lo. I, ja que he recorregut a l'analogia eròtica fàcil, encara donaré un altre pas de rosca afirmant que, així com l'orgasme representa el moment àlgid del coit però és breu, i la relaxació posterior mentre t'envaeix la son, amb cigarret o sense, és una sensació també plaent, de baixa intensitat però més dilatada en el temps, posar-se les botes menjant pa amb allioli és un plaer de déus que fins i tot pot tenir un punt masoquista, si un excés d'all provoca cremor a la llengua i el paladar, però dura el que dura l'allioli, mentre que del gustet que et queda a la boca en pots fruir dies. Em consta que a molts aquesta persistència els resulta molesta, però per a mi és com si un d'aquells caramels saborosos que deixes desfer-se a la boca mai no acabés de fondre's. Solia referir-me a aquesta sensació d'agradable permanència dient que, quan després d'una bona raspallada de dents me n'anava a dormir, sol, encara em sentia acompanyat pel sabor romanent de l'all, gairebé com si l'àngel de la guarda em vetllés o com si compartís el llit amb la meva dona i, ben arraulit contra el seu cos, en notés l'escalfor.

Ha plogut molt d'ençà d'aquests episodis, i la mandra ha anat augmentant amb els anys. Ja en fa molts que vaig abandonar el ritual de fer-me allioli, massa complicat, substituint-lo per una versió minimalista que, a més, m'eximia de tenir a casa ous frescos i pa del dia: refregar all contra aquells mitjos panets torrats, de fabricació industrial, que encara hi ha qui anomena "krisprolls", amb un bon raig d'oli. Potser la sensació no és exactament la mateixa que sucar allioli, però déu n'hi do. En canvi, les contraindicacions són idèntiques: cal abstenir-se de fer-ho si a l'endemà hem de tractar algú que no és del cercle més íntim, sobretot si està previst de fer-ho en un espai tancat. Però de vegades sorgeixen situacions imprevistes, com l'altre dia, quan havent entrat a la petitíssima cabina de l'ascensor i ja a punt de prémer el botó del meu pis, va arribar corrents una veïna amiga, a les preguntes de la qual no podia deixar de respondre, llançant-li a la cara alenades de l'all menjat la nit abans. Mentre ho feia, em va semblar com si anés empal·lidint: sort que baixava en el segon, perquè, si el trajecte que vam fer junts hagués estat més llarg, crec que hauria acabat desmaiant-se.

Posats a treure-li punta a aquesta anècdota, extremant situacions i atorgant a les bafarades d'all superpoders benefactors o malèfics, seria fàcil obtenir material per a relats de tota mena: de ciència-ficció, fantàstics, d'humor, de terror... A tall de mostra, proposo tres exemples per a qui els vulgui desenvolupar (no cobro drets d'autor):

1) Quan jo era una criatura que es comprava setmanalment el "Diego Valor", de tornada dels Maristes de Sants, passant per una llibreria-papereria del carrer Massini (no recordo haver-ho vist en els quioscos) veia exposats alguns còmics estatunidencs, amb uns personatges que ja llavors trobava ridículs per l'aspecte i, en particular, per la indumentària. Podria ser que, a més de Superman, també hi hagués superherois de la Marvel (pel que he legit a la Viquipèdia, en aquella època els publicava en espanyol una editorial mexicana). ¡Qui m'havia de dir que, anys a venir, la puerilitat dels lectors americans es propagaria per tot el món, donant lloc a sèries televisives i a llargmetratges d'ampli pressupost, adreçades a un públic adult! No m'explico com no ha sortit una tipologia alternativa d'heroi en els països mediterranis, d'arrels homèriques però de caire més realista, dins del que un està disposat a admetre en el gènere fantàstic: homes o dones que excel·leixen en alguna faceta de la seva personalitat o que disposen d'alguna arma secreta, però tocant més de peus a terra. Per no fer-ho més llarg, se m'acut algú que, igual que Popeye menjava espinacs, recorregués a la ingesta d'alls per activar els seus superpoders: gran fortalesa física i agilitat mental... i un alè insuportable que deixés KO els malvats de torn.

2) Si els dracs voladors de llegenda medieval o el Godzilla nipó postnuclear, que escupien foc per la boca i reduïen a cendres cavallers i ciutats senceres, s'haguessin passat al veganisme i s'asseguressin la longevitat menjant cada dia, en dejú, quantitats ingents de cabeces d'all, podrien seguir terroritzant la població però amb conseqüencies menys letals.

3) Segons el Gènesi 2:7, el sisè dia de la creació "el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra; li va infondre l'alè de vida, i l'home es va convertir en un ésser viu". Però, com que el tercer dia "Déu havia ordenat a la terra que produís herba verda, les plantes i els arbres fruiters", hem de suposar que l'all ja existia i té sentit especular amb la possibilitat que el Senyor n'hagués tastat el cinquè dia. A l'endemà, l'alè de la vida hauria estat considerablement impregnat de fortor d'all, i cap preguntar-se si això hauria donat lloc a un Adam més espavilat.

---

Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 19 al 24 (enunciats i solucions), fes clic aquí.