AL·LERGIA PRIMAVERAL

Un relat de: pillopillo
Al•lèrgia primaveral

L'al•lèrgia primaveral em té emocionat des de fa una setmana aproximadament, potser des del dia de la ventada aquella que em va destrossar els geranis del balcó. L'intensa vermellor instal•lada als meus ulls desperta sospites en la gent de l'entorn sobre l'origen real d'aquest ploriqueig constant. No en va, tothom ja sap a hores d'ara que la Teresa fa dos mesos s'emportà els nens i que s'ha instal•lat a casa de sa mare a Sort fugint de mi. Molta gent em té per un titafreda i em compadeix atribuint aquesta plorera a la desesperació per la separació. La veritat és que malgrat portar una setmana amb els ulls plorosos, no he vessat encara ni una sola llàgrima a causa de la situació tot i haver-m'hi esforçat cada vespre en tornar de la feina. Podria ser que l'al•lèrgia s'hagués anticipat a l'hora de demanar tanda i la desesperació encara estigués fent cua per intervenir.
Els companys de la feina m'han regalat un agapornis, una espècie de lloro petit que s'ha convertit en la meva nova parella i amb qui faig conversa les estones que paro a casa, aquesta casa gran, buida de gent però plena de problemes domèstics que van apareixent com fascicles d'una col•lecció. Visc és un pis fosc, amb un rebedor trist que connecta amb un llarg passadís tancat per una paret inacabable a l'esquerra i un seguit d'estances encadenades a la dreta que porten a les habitacions i la cuina. En aquest passadís hi fan cua des de fa dies els records de sis anys al costat de la Teresa. Hi fan cua perquè dubten si acabar d'entrar fins la galeria o girar cua i enfilar la porta del carrer.

Entretant es decideixen, jo voldria posar distància i allunyar-me d'aquestes parets i d'aquest embús que hi ha al passadís. Vull fugir també d'aquests plataners del passeig amb les capçades a tocar del balcó enviant alenades constants de pol•len cap a casa meva.
Enyoro allunyar-me ni que sigui quinze dies d'aquest sofà, d'aquesta habitació, d'aquest teclat d'ordinador on van reposar les mans de la Teresa i dels nens. Voldria emmascarar uns dies la tristor i alhora perdre de vista aquest pol•len que se'm fica a casa.

Ahir al vespre vaig prendre la decisió d'anar-me'n uns dies de vacances i, assegut davant de l'ordinador, vaig començar una cerca que m'hi va tenir més de tres hores. Quan portes tanta estona remenant a internet i no trobes el què busques, sovint el què s'imposa és tornar a començar de zero. Per tant, reinicio el navegador i li poso un nou criteri:" vacances singulars"; m'apareixen 41.710 resultats, un dels quals amb el títol: " Vacances singulars, fem un trio, jo hi poso la casa!". Pensant que es tractava d'una pàgina de contactes sexuals, vaig dirigir el punter del ratolí cap a l'opció d'apagar l'ordinador, no em podia permetre perdre el temps i no estava d'humor per contactes ni trios ni hòsties. El dit índex però, s'ho repensà i es detingué uns segons. Efectivament es tractava d'una pàgina de vacances amb un enunciat posat malintencionadament per captar la curiositat però que s'adequava força a allò que expressava el títol. Es tractava ni més ni menys, d'una aplicació per fer intercanvi de residència entre tres propietaris que s'avinguessin a fer-ho durant quinze dies. La singularitat venia donada pel fet que t'hi havies de comprometre i acceptar-ho tot a cegues; l'ordinador gestionava uns criteris mínims, posava les condicions, horaris d'entrada i sortida i confegia un trio amb criteris benintencionats fins al punt que cap propietari coneixeria mai als altres dos.
A quarts de tres de la matinada omplia el formulari amb les característiques del meu pis alhora que omplia caselles amb les meves preferències, acceptava molta lletra petita i pagava la taxa als propietaris de l'aplicació. En acabar el tràmit un missatge em deia que en poques hores rebria un codi per correu electrònic amb les instruccions. Tot això en menys de cinc minuts. Ara sí, tanco el navegador i cap al llit.

A les 8 del matí, ha sonat l'avís d'entrada d'un correu amb el codi. M'ha faltat temps per posar-lo a l'ordinador i ja sé quin és el resultat de l'intercanvi: Pis de 150 metres al Passeig de les Planes d'Olot; entrada entre 8 i 10 del vespre, dia, persona de contacte, telèfon, instruccions, plànol, oferta d'activitats, etc, etc.
Les mateixes instruccions, em diuen que he de ser fora del meu pis de Barcelona abans de les sis de la tarda del mateix dia i que he de lliurar les claus a la persona que vindrà a recollir-les; més dades, més telèfons, etc. etc., tot ben planificat i misteriós. Enmig de tot aquest operatiu, sembla que l'al•lèrgia vulgui anar de baixa per facilitar-me quinze dies de descans a la capital de la Garrotxa.

Una pluja intensa ha dificultat l'entrada a Olot i la localització del contacte que m'havia de donar les claus del pis. Tanmateix, s'ha retardat l'accés al pàrquing per culpa d'una inundació de baixos que té ocupats dos cotxes de bombers aparcats al mig del passeig. Finalment a les onze tocades, negra nit a Olot, entrem jo i el lloro, que es diu Estarrufat, a l'interior d'un pis espaiós, fosc, amb un passadís llarg i una galeria al final de tot. L'Estarrufat no diu ni piu, no he deixat que es mullés en cap moment, però el fred i l' humitat de l'ambient li han fet encongir el coll i ara porta el bec com un pitet infantil; des que hem sortit de Barcelona sembla un ocell de drap dins una gàbia de decoració i no pas aquell incansable lloret xerraire, animador constant de les meves solitàries hores a Barcelona.
Ja sé que no és temps de tenir la calefacció posada però avui s'agrairia que estigués encesa ni que fos unes hores per poder eixugar la roba que porto xopa. Mentre circulo pel passadís en direcció a la galeria, em sento com a casa meva perquè la distribució és pràcticament la mateixa. Arrossego passadís enllà una maleta en una mà i amb l'altra m'ocupo de la gàbia del meu company de viatge.
Sóc a tocar de la vidriera de la galeria quan se'n va la llum coincidint amb un espectacular llamp que ho tenyeix tot d'un blanc intens; el tro ha vingut poc després fent tremolar la mateixa vidriera. Encara sort que la llum que surt dels cotxes de bombers que treballen al carrer il•lumina mínimament la galeria ni que sigui només per ubicar la taula i les cadires. M'assec després de deixar la gàbia sobre la taula i intento avaluar la humitejada i fosca situació. Evidentment no comptava pas amb una entrada de vacances com aquesta. Porto roba impermeable a la maleta, però cap llanterna ni cosa que s'hi assembli; qui m'havia de dir que començaria aquesta estada moll i a les fosques. L'Estarrufat em mira des de la gàbia amb els ulls ben oberts i el coll encara encongit; em sembla que espera de mi alguna reacció decidida. No sap però, que fa mesos que no prenc decisions valentes, que estic paralitzat, indecís i que és precisament per això que necessito unes vacances.

Al carrer, la pluja sembla que vagi de baixa, els bombers recullen mànegues i bombes d'aigua i tot fa pensar que en poca estona la poca llum provinent dels seus vehicles deixarà d'ocupar-se de nosaltres. Sento que truquen a la porta del pis, una trucada a l'antiga, amb els nusos dels dits. En un primer moment no sé què fer perquè jo a Olot no conec ningú ni ningú sap que jo sóc aquí; qui truqui deu buscar el propietari del pis i no pas a mi. Però com que els cops a la porta es tornen insistents, em miro l'Estarrufat que em convenç amb un lleuger cop de cap perquè obri. Provo d'anar fins a la cuina, una cuina que es troba més o menys al mateix lloc que la meva de Barcelona. Hi entro quasi a les palpentes, trobo un encenedor d'aquests llargs per encendre el gas, l'agafo, premo el gallet i apareix una flama esquifida. Una flama salvadora que em permet anar cap a la porta d'entrada on ara se senten plors de criatures afegits als trucs insistents. La pistoleta de gas em dona seguretat i a mesura que m'acosto a la porta d'entrada vaig cridant: ja vinc, ja vinc! amb preocupació per mor dels plors i l' urgència que s'entreveu rere els trucs.
Obro la porta i apareix una dona esverada amb dos nens plorosos en aquell replà fosc i negre. La presència de l'inestable punt de llum a les meves mans interromp els plors i tranquil•litza aquella mare desesperada que se m'abraça instintivament. No cal dir que els convido a passar sense saber ni qui són ni què volen. La dèbil flama d'aquell encenedor dona just per acompanyar la comitiva en direcció a la galeria on ens hi espera l'Estarrufat; allà els deixo amb els darrers llums dels bombers mentre jo vaig a buscar una llanterna o el què sigui però que millori l'enllumenat general. Torno carregat d'espelmes decoratives que, situades sobre la taula, vaig encenent per anar recuperant un cert aire de normalitat.
No m'ho puc creure: la llum de les espelmes em descobreix tres persones que reconec sobradament: la Teresa i els meus dos fills són inexplicablement asseguts al sofà d'aquest pis d'Olot, un habitatge calcat al què varem compartir plegats a Barcelona.
Ens venen al cap un munt de preguntes, però costa d'arrencar una conversa entre la Teresa i jo. No passa el mateix amb els nens que s'alegren de veure'm, se m'abracen, em besen i em prenen la pistoleta de gas com si fos un regal de reis.
Al cap d'una hora, els nens dormen arraulits al sofà vora la Teresa. La llum encara no ha tornat. La Teresa i jo, conversem desgranant les circumstàncies que ens han portat fins aquí. Les siluetes perfilades i l'olor de cera que s'ha apoderat de l'espai, dóna un aire transcendent a la conversa que m'està humitejant altre cop els ulls. Donaria la culpa als plataners si no fos que la pluja s'ha endut tot el pol•len cap als embornals.

Comentaris

  • Una manera diferent de tractar les emocions[Ofensiu]
    rfito | 15-09-2018 | Valoració: 9

    No em cansaria de llegir i rellegir aquest conte per la seva originalitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pillopillo

pillopillo

6 Relats

6 Comentaris

468 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33