Allà on la boira és més espessa

26 de Setembre de 1940 (Del meu diari personal)

Les gotes s'esclafen contra la finestra del vagó, tremolen durant un moment i s'escolen vidre avall. Les rodes xerriquen quan el tren agafa l'àmplia corba abans d'entrar en el túnel, després del qual arribaré al meu destí: Portbou! La frontera finalment. Han estat cinc inacabables hores de tren des de Barcelona i quatre anys com a corresponsal de l'Humanité a la capital catalana. Torno a França, el meu país, avui sota la bota nazi. Ja tinc ganes de veure a la meva dona i a la petita Claire. Aquí ja no hi ha res a fer. La república, que va agafar com a model la revolució francesa, es va ensorrar, víctima dels errors i la desunió. El cop d'Estat només va accelerar la seva caiguda.

Quan el comboi surt del túnel llança un xiulet a l'aire dens i amarat de pluja. El fum de la locomotora es barreja i es confon amb la boira que provoca la persistent humitat. Són dos quarts de set de la tarda quan la màquina de vapor alenteix la seva marxa i amb un esbufec final de vapor s'atura. Baixo a l'andana i comprovo sorprès que no he d'utilitzar el paraigües. L'estació és calcada a la de Barcelona, només que d'una sola nau, construïda probablement per la companyia Eiffel. Pregunto a un ferroviari a quina hora puc agafar un tren que em dugui a Paris. Malauradament, fins l'endemà a les onze del matí no podré reprendre el meu viatge. Hi ha militars a tot el recinte que demanen la documentació als sospitosos. Observo amb estranyesa i prevenció una parella d'oficials nazis passejant per les andanes. Quan entro en el vestíbul em trobo un túnel, amb unes escales que baixen cap a la població. Surto a l'exterior i intento obrir el paraigües, operació complicada quan es porten dues maletes a les mans. Hi ha poca gent, en aquesta hora incerta del vespre, que circuli pel carrer. En l'ambient gris del poble tothom mira de sobreviure com pot. Atrafegats en la seva quotidianitat, en mig del silenci general, de l'ofec insidiós de la presència militar, la gent només té una consigna clara: S'ha de tirar endavant.

Arribo a un hotel modest, després de demanar-li a una dona a on puc passar la nit. Hi entro i demano una habitació a recepció. Em donen la 14. Després de deixar-hi les maletes i de rentar-me una mica baixo al restaurant. Hi ha pocs estadants. Davant la meva taula, a uns quants metres, veig un home que està sopant. Porta ulleres rodones, du bigoti i el cabell desordenat. Amb aspecte malaltís, estossega contínuament i gairebé no aixeca la vista del plat. Només de tant en tant llança una mirada furtiva a una cartera de mà que té al seu costat, als peus de la taula. Quan acaba de sopar, l'agafa per la maneta i puja l'escala que porta a les habitacions. Encorbat, desapareix de la meva vista. Encara sento durant uns instants aquella tos rebel que amb prou feines el deixa respirar, les seves passes ressonant en el passadís i el soroll de la clau remugant en el pany.

Acabo de sopar i me'n vaig a l'habitació. Llegeixo una mica, assegut en el llit, però el son em venç i el llibre em cau de les mans. Esgotat pel viatge, tanco el llum. Abans d'adormir-me completament em venen al cap imatges de trens, de militars i d'homes amb bigoti i ulleres rodones.

Quan porto una estona bressolant-me en els llimbs de la inconsciència, sento unes passes que cruixen en el passadís i una clau que gira en un pany. Al principi, el soroll queda integrat en el somni, però poc a poc me'n adono d'allà a on sóc i puc escoltar algú que parla. Només sé algunes paraules en alemany, però reconec l'idioma en el que s'estableix una curta discussió, després de la qual sento un crit mig ofegat i un regirar furiós de calaixos. La clau torna a tancar l'habitació. Percebo clarament, ja plenament despert, les passes acostant-se, més tard allunyant-se, remor que es torna poc a poc inaudible fonent-se en el silenci recuperat de la nit.

He quedat petrificat. La por m'impedeix qualsevol moviment. Sé que hauria de denunciar-ho però...a qui? Als qui reprimeixen, torturen i assassinen als seus propis conciutadans? Als que, probablement, han ordenat aquest crim? Passo la resta de la nit maleint la meva por, la meva covardia, maleint als feixistes, als nazis, als assassins, maleint-me a mi mateix.

L'endemà m'aixeco i baixo a esmorzar. Hi ha un gran enrenou a l'hotel: Guàrdia civil, policies, el metge, la funerària... Un policia demana al recepcionista el llibre de registres. Llegeix el nom en veu alta: Walter Benjamin. Benjamin! El filòsof jueu alemany! Amb raó aquella cara no em resultava desconeguda. Recordo l'entrevista que li vaig fer a Paris quan va venir, convidat per la Sorbona, a donar una conferència sobre totalitarisme. Benjamin! Qui m'hauria dit a mi que seria testimoni silenciós i impotent de la seva mort. I la maleta? Hauran trobat la maleta els assassins? Que devia haver-hi a dins? Perquè la vigilava tant? Probablement no se sabrà mai. Ningú investigarà aquesta mort, tal com estan les coses ara.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
El tren avança entre el mar i les vinyes. Estem en plena verema i els pagesos s'afanyen a recollir els raïms de grans verds i morats que, premsats, formaran part de la collita d'aquest any. Com ha canviat el temps! Els núvols han desaparegut i avui el cel apareix completament blau i rutilant. S'ha entaulat un fort vent del nord que empeny les onades coronades d'escuma blanca i aixeca un ruixim fonedís. El fum de la locomotora no puja directe cap al cel si no que és bufetejat cap enrere tot just sortir de la xemeneia. El comboi avança en mig de la gran planúria , impertorbable... cap a Paris.