Allà, dalt del far

Un relat de: Somiadora sense somnis

Des del seu far, la llum abasta la immensitat de la mar. La grisor vespertina es fon amb la posta de sol, i ell, allà, dalt del far, tot ho observa. Observa les aus emigrar a terres llunyanes cap a l’horitzó infinit, unides per la supervivència, i vol ser au per volar cap a la llibertat d’un món cada cop més gran, tan petit alhora. Observa els peixos, lliscant per aigües cristal•lines, immersos a la grandiositat d’una existència desconeguda, i vol ser peix, per descobrir la bellesa de paratges virolats i paradisos inimaginables, eternament ocults. Observa el Sol…el cel…la mar…el vast univers sense fi. I vol ser etern, per gaudir de cada racó d’ infinitat blava que s’alça, per conèixer cada matís de brillantor dels estels que l’acompanyen, per reflectir els raigs que alliberen la llum més clara i portar-los allà on no hi arriba.

Observa la humanitat, com s’aliena d’un món ple de petites meravelles i s’adapta a la il•lusió de les seves incoherències. Observa la humanitat, com entre rialles desconcertants i paraules buides s’enfonsa en els misteris de l’univers, mai resolts. Observa la humanitat, com es perd la seva barca a la deriva a un oceà impertèrrit de confusió, malícia, i negativitat. I ell, humà, allà dalt del far, on encara els somnis són purs i l’esperança és alerta. Allà, dalt del far, on l’essència roman virtuosa, l’ànima guia el cos i, impàvida, il•lumina la seva mirada per donar llum a un món que lluita inconscient contra la penombra. Allà els colors són més vius, i la mar és la millor consellera. Una mar inesgotable que es confon amb el cel i lluita, avantatjosa, contra la seva esplendor immortal. I ell observa la sublim divinitat, allà dalt del far.

Ell i el seu far. Si tan sols algú compartís la seva visió…la llum brillaria tant que encegaria el Sol, provocant l’enveja de les petites espurnes que destil•len els seus raigs. Un centelleig incomparable que faria tremolar els estels, diminuts al seu pas gloriós, fins arribar a la lluna. Però ell ja ha observat, i la humanitat no divisa tot el que ell observa allà, dalt del far.

Ell no deixa d’observar. I, a la fi, la veu. Una mirada perduda atalaia l’horitzó des de la riba de platja. Allà, sota el far… ella estirada a una sorra fina que s’escola entre les seves mans, mentre els seus cabells ballen revoltosos amb la brisa marina. Els seus llavis no articulen paraules, però li arriba el cant dels seus pensaments insòlits. Ella observa les aus, els peixos, el sol, el cel infinit. Ella observa la mar, i enveja la perfecció de l’aigua que oneja al so del vent, creant la més bonica simfonia. Ella observa, allà sota el seu far.

I ell la mira…és diferent. Diferent a la humanitat. I la mira més…i és semblant. Semblant a ell. Les seves mirades es troben. Les seves ànimes alerten el seus cors, i aquests bateguen al ritme de les onades i el dolç cant del vent. Les seves llums es fusionen…per donar pas a la incandescència infinita.

I ara és la mar, la immensa mar que els observa, als dos junts allà, dalt del far.

Comentaris

  • moltes gràcies de nou...[Ofensiu]
    joandemataro | 19-09-2012

    pel teu contacte i per ahaver llegit i comentat el meu llarg relat " la mantis "

    una abraçada des de mataró i ifns la propera !
    joan

  • expresses de manera molt bonica...[Ofensiu]
    joandemataro | 20-06-2012 | Valoració: 10

    i poètica, la connexió amb la natura, amb la vida, a través de l'amor i dels sentits

    et felicito de nou per la teva manera d'expressar-te

    una abraçada
    joan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: