Alícia estimada

Un relat de: sico fons

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

I de sobte, com aclaparat per un rampell de pudor, vaig decidir no parlar a ningú dels meus sentiments, amagar per a sempre el meu amor immens per ella. Ningú no sabria mai el que jo sentia per aquella dona. Em sabia indigne, sóc un ésser repugnant i ningú no pot sentir per mi res que no siga compassió o a tot estirar una certa tendresa barrejada amb caritat.
Jo la veia tots els dies farcida de bellesa, vitalitat i gaubança, i em creia -encara ho crec- el ser més afortunat pel sol fet de tenir dret a contemplar-la.
Alícia, estimada meua! T'hagués donat la meua vida. Sóc el teu esclau, el teu vassall!
Però ella, tan vital i tan jove, també estimava la vida, és clar... i l'amor.
I me la veia sovint canviant d'amants com qui es canvia les sabates. I jo els observava amb tristesa des d'algun amagatall proper. Gemecs, alenades, crits, rialles... la resignació s'apoderava del meu cor i tot just l'autocompassió em servia de consol.
Alícia, estimada meua! Tot el meu cos tremolava d'emoció en contemplar els teus llavis, els teus ulls, els teus cabells que queien a sobre de la teua esquena com una cascada de bellesa i poesia. Alícia!
I el teu cos sencer flairava com el mateix paradís. Mai no havia vist que cap persona fos capaç de desprendre una olor tan embriagadora i encisadora.
Alguna vegada m'hi veies, em somreies i em saludaves; per bé que ben bé sabia jo que mai em tindries per un amant, sinó per un ésser simpàtic, inofensiu i estimat com un germanet menut.
Però jo era feliç així, només exigia a canvi de la meua apartada i discreta soledat, el dret a poder contemplar-te a diari, Alícia, estimada meua.
Un dia, però, en un rampell de gosadia, em vaig acostar a ella que romania mig endormiscada al sofà de casa, i la vaig besar. Amb tendresa, amb suavitat, amb un infinit amor. Li vaig besar la cara de fina pell com la porcellana. Ella va saltar esglaiada i en descobrir el meu acte em va escridassar indignada i em va manar que m'allunyara. "Seràs fastigós", em va dir alhora que es torcava la cara, "gos repugnant. Com em tornes a llepar la cara, et castigue dos o tres dies sense menjar".
Jo vaig acotar la coa i el cap i vaig fugir tot pesarós cap al meu racó preferit, la catifa del menjador.
Sóc un estúpid, havia de procurar resignar-me a la sola contemplació de la seua bellesa, si no volia arriscar-me a perdre-la per a sempre. Alícia estimada, sóc el teu serf, el teu criat.
Un dia va arribar a casa amb un nou amant. Era alt i bru de pell, i duia un bigot que li conferia un aspecte sinistre i inquietant.
Amb una llambregada vaig tindre prou per a escatir que aquell home no l'estimava, tot just aspirava a apoderar-se durant una estona del seu sexe, del seu preciós cos.
Jo vaig emetre un fort sospir tot trist i me'n vaig anar a la catifa del menjador. M'estimava més dormir.
Aviat vaig sentir els grunyits i els sorolls típics de l'amor dels humans. També vaig percebre l'olor del sexe d'ell. Era una olor de mascle orgullós i egoista. És fàcil notar-ho, perquè aquesta flaire és salada i una mica àcida i se t'enganxa als narius d'una manera gairebé dolorosa.
Em vaig endormiscar una mica i, de colp i volta, vaig sentir un crit. Vaig plantar les orelles i hi vaig ensumar. De seguida vaig notar l'olor a por, olor intensa i colpidora. Era Alícia.
Em vaig aixecar i vaig córrer cap a la seua habitació. D'un salt vaig obrir la seua porta i en mirar el llit el vaig veure a ell pegant-li galtades. Ella plorava i li suplicava que no li fera mal i ell li deia puta, frígida i estúpida.
Oh Déu meu, mai no oblidaré aquella escena! Aquell miserable apallissant la meua estimada. La fúria es va apoderar de la meua ment i en uns brevíssims segons va succeir tot. Ni tan sols em va caldre lladrar. Vaig saltar sobre aquella bèstia immunda amb bigot i ell, paralitzat per la sorpresa, no va poder evitar que jo li clavés els meus esmolats ullals al coll. Vaig mossegar amb força, li vaig tòrcer repetides vegades el cap i prompte vaig notar la seua sang roja i calenta de por recórrer la meua boca. Aquella sang feia gust a glòria.
El vaig matar i en aixecar el cap vaig veure que Alícia romania a un racó de l'habitació sanglotant i esguardant-me amb ulls de pànic. No, Alícia meua, no em tingues por. Si açò ho he fet per tu. Si el que vull és que ningú no et faça mal, amor meu.
Ha passat el temps i ara reste en aquesta horrible presó de gossos esperant que el jutge dicte sentència. No cal, jo ja la sé. Alícia és innocent i va tenir sort que un gos perillós la deslliurés d'un boig criminal. A mi, però, m'executaran. Em mataran, perquè els homes no poden consentir que un miserable i fastigós gos com jo, haja assassinat un dels seus, ni que fóra algú tan indigne i bròfec com l'home del bigot.
I ara reste ací tot rodejat de congèneres meus, tristos i amb els ulls inflats d'infelicitat. I jo plore totes les nits, perquè ja no puc contemplar l'esplendorosa bellesa d'Alícia, la meua estimada. Aviat moriré, però almenys et sé sana i estàlvia, Alícia, amada meua. Sóc el teu fidel gosset. Sóc el teu vassall i ret la meua miserable vida per tu. Amor meu.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer