Cercador
Alice in Burkaland (I i II part)
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Alice es va despertar i va veure un conill apressat amb un rellotge.
Corria trepitjant i marcant l'herba flonja i llarga del prat, que semblava un serrell de la terra.
Duia, la bestiola, un rellotge. El temps manava. El temps el menava a algun lloc.
La nena, de rínxols perfectes, de pell de nina de porcellana, amb vestit com de primera comunió, al darrere que li va!
El blanc animal saltà dins un forat prop d'un tronc guanit amb un fong.
Alice l'imità, copietes.
El conill es va difuminar i el seu blanc era un núvol de cotó fluix que s'instal.lava en les ferides de multitud d'arbres de tela d'un blau que era bonic i que, no sabia per quina raó, a la nena li va fer por.
Eren els arbres burkas. Arbres de teles esfilagarssades, estripades, algunes malcosides, algunes descolorides. Arbres en un bosc erm de prats propers amb flors de colors, papallones i libèl.lules, rierols cantaires, brises fresques i pentinaires.
Alice es va esgarrifar. Aquells éssers adolorits i maltractats! Com és que tenien les arrels en aquell bosc tan poc acollidor?
Sabia, tot i ser petita, que cada cosa és perquè toca i que això és injust. Va començar a plorar.
Els arbres ploraven amb ella.
El núvol ex-conill tenia molta feina curant.
Un bocí de cotó es va desprendre i va eixugar les llàgrimes de la nena.
Amb elles guariria encara més les pobres burkas.
Es va sentir un miol malèfic. Alice va mirar amunt. Era un gat amb calçotets d'acer i somriure afegit. El gat pispaire que havia aconseguit aquell somriure de tros de lluna diabòlica extraient l'alegria de l'arbreda que dominava i oprimia.
Alice el va mirar als ulls.
El gat podia aparèixer i desaparèixer i podia ser en qualsevol lloc, al peu del canó.
Alice el va aconseguir engrapar per la cua i el va fer girar i girar per marejar-lo i que li caigués el somriure a terra per tornar-lo a qui pertanyia. El gat l'esgarrapava en el girar frenètic que la nena no podia deixar de fer-li fer.
Aviat Alice va notar un vel al damunt, de toc raspòs. Era un nou arbre burka!
El gat vomitava. I prou.
II.PART. ALICE A TRAVÉS DEL BURKA.
Per una finestreta com una escletxa veia només frontalment i poc. El núvol li curava les ferides del felí. Les llàgrimes s'havien acabat. Les arrels del terra tocaven alguna cosa calentoneta: eren les arrels dels altres arbres burka que l'acollien i l'acaronaven silenciosament sota terra, sota tot el que hi havia a sobre.
Alice va tancar els ulls.
Es va despertar recolzada al tronc de l'alzina centenària on s'havia adormit aquella tarda de primavera. Les formigues li feien pessigolles a les cames. Una marieta groga,de naixement, era al llacet del vestit. L'aire li feia olorar herbes aromàtiques.
Va plorar i somriure alhora.
Corria trepitjant i marcant l'herba flonja i llarga del prat, que semblava un serrell de la terra.
Duia, la bestiola, un rellotge. El temps manava. El temps el menava a algun lloc.
La nena, de rínxols perfectes, de pell de nina de porcellana, amb vestit com de primera comunió, al darrere que li va!
El blanc animal saltà dins un forat prop d'un tronc guanit amb un fong.
Alice l'imità, copietes.
El conill es va difuminar i el seu blanc era un núvol de cotó fluix que s'instal.lava en les ferides de multitud d'arbres de tela d'un blau que era bonic i que, no sabia per quina raó, a la nena li va fer por.
Eren els arbres burkas. Arbres de teles esfilagarssades, estripades, algunes malcosides, algunes descolorides. Arbres en un bosc erm de prats propers amb flors de colors, papallones i libèl.lules, rierols cantaires, brises fresques i pentinaires.
Alice es va esgarrifar. Aquells éssers adolorits i maltractats! Com és que tenien les arrels en aquell bosc tan poc acollidor?
Sabia, tot i ser petita, que cada cosa és perquè toca i que això és injust. Va començar a plorar.
Els arbres ploraven amb ella.
El núvol ex-conill tenia molta feina curant.
Un bocí de cotó es va desprendre i va eixugar les llàgrimes de la nena.
Amb elles guariria encara més les pobres burkas.
Es va sentir un miol malèfic. Alice va mirar amunt. Era un gat amb calçotets d'acer i somriure afegit. El gat pispaire que havia aconseguit aquell somriure de tros de lluna diabòlica extraient l'alegria de l'arbreda que dominava i oprimia.
Alice el va mirar als ulls.
El gat podia aparèixer i desaparèixer i podia ser en qualsevol lloc, al peu del canó.
Alice el va aconseguir engrapar per la cua i el va fer girar i girar per marejar-lo i que li caigués el somriure a terra per tornar-lo a qui pertanyia. El gat l'esgarrapava en el girar frenètic que la nena no podia deixar de fer-li fer.
Aviat Alice va notar un vel al damunt, de toc raspòs. Era un nou arbre burka!
El gat vomitava. I prou.
II.PART. ALICE A TRAVÉS DEL BURKA.
Per una finestreta com una escletxa veia només frontalment i poc. El núvol li curava les ferides del felí. Les llàgrimes s'havien acabat. Les arrels del terra tocaven alguna cosa calentoneta: eren les arrels dels altres arbres burka que l'acollien i l'acaronaven silenciosament sota terra, sota tot el que hi havia a sobre.
Alice va tancar els ulls.
Es va despertar recolzada al tronc de l'alzina centenària on s'havia adormit aquella tarda de primavera. Les formigues li feien pessigolles a les cames. Una marieta groga,de naixement, era al llacet del vestit. L'aire li feia olorar herbes aromàtiques.
Va plorar i somriure alhora.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435544 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com