Alguna cosa més que records

S'atura davant, recorda vells temps retrocedint 20 anys enrere i amb un sentiment nostàlgic i un somriure trapella obre la porta i entra. La rebuda d'aquella olor característica, que fins ara havia estat un record vague durant tots aquells anys passats, per fi quedava polida en la seva memòria. Era increïble que aquell local encara continués sent el que era: però ara, per a ell, s'havia convertit en un pou congelat durant aquells vint anys. Tot i així no havia tornat, des de tan lluny, només per tornar a sentir-se jove. Havia tornat per una cosa molt més important: l'antiga amistat. Sí, aquells amics que a mesura que et fas gran vas perdent. Aquells que, fa temps, pensaves que no us separaríeu mai, amb qui prometíeu mai perdre el contacte passés el que passés i que de mica en mica el destí de cada u s'ha anat escampant. I de sobte ja han passat milers de coses i quan recordeu les estones plegats se us dibuixa un somriure trencat. Què se n'ha fet d'aquelles promeses? Aquells millors amics esquerdant el somni dels marrecs que antany van ser, ells mateixos traïdors d'aquelles il·lusions plenes d'alegria i confiança. Era per això que havia tornat, per complir amb la seva promesa. Ja feia temps que hi donava voltes, que pensava en els seus antics companys. Però la veritat és que li feia una certa vergonya trucar a aquella gent. Havien passat tants anys... Tenia por; por de descobrir que el record que guardava d'ells es partís per la meitat quan veiés com n'eren de diferents, por que no recordessin el seu nom, por de la mandra, por del silenci, por de la por... Alguna vegada o dos havia buscat els respectius telèfons per localitzar-los i quan en tenia la llista completa, just al moment de pitjar el primer número pensar "no sigui idiota, ingenu". I penjava. Sempre penjava, però per què? Si a sobre no hi perdia res! O sigui que al final ho va fer, enyorava aquelles estones i pensava que, amb una mica de sort tampoc haurien canviat tant, confiava que només fos el físic el que el sobtés.
(L'altre dia va llegir al diari sobre un tal Pere Espinós, cuiner conegut de menjar modern amb un toc casolà, etc. Era el Boques.)
Va seure en una cantonada, que en en el fons recordava com el Cau dels 8. Es va alleujar quan va veure que almenys aquell petit racó no havia espolsat amb els temps tots aquells records tan vells. La taula rectangular, que donava a una petita finestra des d'on es veia la gent passar, encara notava la sensació d'espia que se sentia des del primer moment en què miraves per aquell forat. Era el primer dels vuit en arribar a la cita i els nervis cada vegada s'anaven apoderant més d'ell.
De sobte va entrar un home de cabells curts i amb aire alegre que buscava desesperadament i amb curiositat infinita la mirada d'aquell vell amic que l'observava des del seu racó. Es van mirar. Dos somriures van néixer, allargant-se cada vegada més a mesura que s'anaven apropant i com la brillantor dels ulls robava l'alegria d'una infantesa recuperada. Ells eren uns dels millors amics que el temps va separar i que un cafè va unir a l'instant.
De mica en mica van anar arribant tots i cada vegada que un dels que faltava per tancar el cercle obria la porta vigilada cada dos segons pels presents, tots es treien tres anys més de sobre. Fins que entre sumes i restes van aconseguir arribar sense adonar-se'n a aquells 15, 16, 17 i 18 anys que van compartir plegats durant tant de temps.
Tot això ara ho recorda, en els seus últims moments de vida i així, per darrera vegada, una espurna de nostàlgia feliç se l'endú, entre records, en aquell Cau dels 8 on només hi falta ell per tancar aquesta vegada, un cercle que no s'esquerdarà en molt de temps. Des d'on es veurà la gent passar sota la finestra de la vida...

Això és per dir, que no esperis mitja vida per tornar amb aquells qui et van fer respirar la vida de debò. Que quan sentis que els necessites intentis trobar-los i així poder conservar un record encara més recent d'una amistat amb present i passat.