Algun dia...

Qui més qui menys, sempre tenim un moment per ser sentimentals!

M'agrada molt aquest poema teu, no l'havia llegit i apart, moltes gràcies pel teu comentari.

Una abraçada.

Gemma

Aquest poema no té qualificatius: la seva bellesa és tan immensa que tapa tota paraula. Ja tot t'ho han dit, i molt ben dit! Ets el mag de la paraula que busca expressar aquests sentiments reclosos dins de les xarxes del pensament. Felicitats!

Aquest any que hem començat t'ha arribat ben carregat de creativitat poètica.
Una abraçada,
Maria Teresa

Un poema que m'ha enhganxat des d'inici:

A cada nova paraula mor,
el poeta,
per entendre un xic la vida.
Algun dia,
tant s’hi val si viu o no,
qualcú l’entendrà
i serà renaixença per un instant …

Uns versos meravellosos.
Un abraçada.

Horaci aspirava a la immortalitat confiant en la bellesa i la perfecció dels seus versos. Aquest és un dels aspectes que més estimulen i que inquieten alhora els escriptors. Què pocs autors conec que rellegeixin les seves obres després de publicades. Alea iacta est!. Que sigui el que els lectors vulguin. A banda que ben poca cosa s’hi pot fer quan ja ha sortit de la impremta.

El teu poeta malda per la perfecció. Com ha de ser. Amb paciència i dedicació. Lluita per trobar en els sentiments i en les sensacions el camí recte i perfecte que l’alliberi de la necessitat de sentir-se immens i ple d’amor, d’anada i tornada –molt propi del Joan que jo conec. És fonamental en aquesta creació morir a cada paraula i renàixer per cercar-ne una de nova, i tornar-ho a fer... Així, amb aquest morir i viure, viure i morir incessants, trobar algun dia un lector –afortunat ell!– que el comprengui i el faci immortal i que els seus versos, la seva obra esdevingui aere perennius, és a dir, perenne com el bronze.

Salutacions

Raül

Nota a peu de pàgina. Llegeixo tot el que escrius i, a vegades, no m'és possible comentar-te amb l'assiduïtat que m'agradaria.

Et vaig llegint...no,no t'havia deixat comentari (m'encongeixo d'espatlles)!! Aquest m'ha tocat molt i el penso rellegir, així com algun altre que s'ho espera. Aquesta vegada et faré saber que hi he estat. M'identifico amb el teu poema. A quina Immensitat us referiu el Joan.G.Pons i tu? en general i abstracte o la dels mots?
Anna

primer, gràcies per la teva fidel visita i amable comentari ; i després volia aclarir-te el significat que volia donar del morir en aquest últim poema " Algun dia..." : el poeta mor ( s'entrega totalment ) a cada mot, a cada vers , a cada poema perquè busca, sovint desesperadament el sentit de la vida, de la seva vida...

una abraçadeta tendra carme !!

fins aviat, joan

"S’estima tant la immensitat !"
Assaboreixo, com el bon vi, aquesta frase. A vegades la nostra pobresa no ens deixa abraçar la immensitat.

dins la ment del poeta, endevinar perquè escriu
aquests versos, diguin el que vulguin els crítics
es molt difícil per no dir impossible.
M’agrada el poema.
Salutacions
Josep

Crec entendre que aquest poema parla de l'efecte Guardiola en la poesia. Intentaré explicar-me: el poeta treballa intensament el poema, es desgasta, es buida completament i mor una miqueta. Necessita recuperar forces per a continuar la tasca. En Guardiola, després d'uns anys intensos al capdavant del Barça es va esgotar i va decidir descansar. Ara sembla que l'any que vé hi tornarà. Potser al poeta intens, com tu, li passa quelcom de semblant. Jo he entès això i et comprenc, encara que a un servidor escriure poesia el recomforta profundament l'interior; sí que l'exterior es cansa i necessita descansar, distreure's, però morir morir, no. Potser és un joc de paraules, una metàfora. Sigui el que sigui la teva poesia és tot un plaer llegir-la, que al cap i a la fi, és el que m'agrada. Una abraçada Joan.

Aleix

Tal vegada no he copsat bé el seu sentit quan dius que "el poeta mor en cada paraula " Jo diria que el poeta reviu en cada paraula , en cada vers.

Abraçadota per a tu i esposa.