Algun dia tindré pebrots per tornar a parlar-te

Si mai tinc prou pebrots per tornar a parlar-te, et diré que m'hagués agradat que les coses haguessin anat d'una altra manera. Que m'hagués agradat que, un cop s'hagués acabat allò nostre, ens haguéssim esforçat més en intentar tornar a ser amics. Potser només hagués calgut que jo posés una mica de la meva part. Ja que no em puc queixar de les teves ganes d'arreglar la situació.

Tant de bo algun dia tingui pobrots per tornar a parlar-te. Dir-te tot el que he esmentat en el paràgraf anterior voldria dir que ja no seria la persona cobarda que he demostrat ser. Deixaria de ser l'Anna mosqueta morta que no sap afrontar els seus problemes, per ser l'Anna valenta que mira endavant i que mira als ulls a les adversitats. Bé, la veritat és que aquestes dues facultats (valentia i ganes de mirar als ulls a les adversitats) mai han format part de la meva personalitat.

Penso que algun dia tindré pebrots per tornar a parlar-te. Ho penso de debò. Perquè, ben mirat, qui pot preferir ser l'Anna mosqueta morta que no sap afrontar els seus problemes si té l'oportunitat de ser l'Anna valenta que mira endavant i que mira als ulls a les adversitats? Només ho podria preferir un panoli. I jo, de panoli no en tinc res. T'ho puc ben assegurar.

Per tant, afirmo rotundament amb la mà al pit i en una pose al més pur estil-pel·lícula-americana, que algun dia tindré pebrots per tornar a parlar-te.