Algú havia de tenir la culpa

Vet aquí o ací una vegada un espai virtual amb un fòrum, lloc de trobada de persones que escrivien, fos per goig, per teràpia, per mania, per costum, etcètera.

Els encontres cibernètics eren energètics (i no pas perquè per a fer una rima que pot semblar recurrent): xalaven participant en una mena de 'reptes' literaris que s'empescaven i que els feien furgar les muses. Les muses se sentien de conya amb aquell ús continuat (ja que no es gasten).

És clar que tot varia. El temps passa. Es cremen etapes. Aquell col·lectiu entusiasta va començar a fer figa (fos coll de dama o no), a reduir-se.

La musa insistència i la musa qualitat, però, no marxaven. La musa resistència, tampoc.

Totes tres va volen indagar el perquè de tot plegat (però sense deixar que un tal Ponzó mostrés imatges d'elles pel Twitter remenant-se les vulvetes, que ho trobaven groller).


I sí, sí. Van descobrir que una exmarquesa de Pinyó amargada perquè havia exhaurit la indústria del bottox, per tal d'entretenir l'existència va voler escriure per eixamplar el seu ego d'origen filipí. Sortosament, usant la màgia, les bones muses impedien que els relats d'aquella mòmia guarnidíssima no arribessin a ser visibles. Però les vibracions hi quedaven i encomanaven un mal rotllo ben captable...

Per aquella raó terrible en aquell punt de creació on sobrevivia com podia un tal Repte Clàssic -el més antic i extens- l'estancament era l'ordre del dia (bé, de la proposta).

Aquells sers intangibles van rumiar què fer contra aquell estat de progressiu decliu...

I van pensar que si un escriptor d'anomenada arreplegava aquella fèmina arrogant perquè la trobava simpàtica i satisfactòria (les marques de corseteria fan miracles d'afegitó) i s'hi casava tot i divorciant-se d'una cosina segona amb qui havia gastat els orgasmes...mira, tu...tal volta el Repte Clàssic es revifaria.


En això estan. Tot i que costa netejar la contaminació involutiva de la que ara és una senyora 'llosa' (bé, amb majúscula).