Algú em va dir...

Algú em va dir...

Algú em va dir un dia que no podem pretendre que tothom actui com nosaltres ho faríem. I és vera. No tothom se sap expressar de la mateixa manera ni demanar perdó quan cal.
Esperam i esperam a que la tempesta passi, i quan això passa, trobam un silenci, unes distàncies impossibles d'arribar. Ànimes que estaven unides i ara tan enfora..

Algú em va dir un dia, i no record ben bé si era la mateixa persona, que no tothom té la mateixa manera de disculpar-se. Tal vegada sobren les paraules, aquestes mateixes amb que s'ha fet el mal... ara sobren...

També em varen dir que hi havia tres regles per ser una dona d'avui en dia: no fer nosa, fer-te passar per poma i la tercera i darrera i més important: “no oblidis mai, que amb les herbes molles, es torquen el cul”.

Quan sobres, has de deixar l'espai suficient perquè tot torni a recol·locar-se de nou, d'una manera natural.

Quan et fas la poma sense ser-ho, no has de tenir la necessitat de demostrar que t'has temut. Ho sabràs, ho sabran. ( el temps i l'espai ho demostraran).

Quan ets massa pacient i tova, ja saps el que t'espera. Una cosa és ser bona al·lota i l'altra i molt diferent ser idiota i deixar passar certes coses.

No sé si us heu donat compte que no tothom es comunica de la mateixa manera. Ni tan sols tu, ni jo, en les mateixes circumtànscies hom pot resultar fins i tot sorprenent a ell mateix. I pensar: “tota la vida pensant que si algun dia em passava això faria allò altre i mira ara. Acab de fer tot el contrari, no ho podia preveure fins que no ho he tocat amb les mans”.

El més sorprenent és verbalitzar-ho i dir en veu alta: “ ja no esper ni les teves disculpes”. Seguir el camí, continuar, amb la petita ferida i la sensació d'haver perdut alguna cosa que suposava que era més. Les petites esperances es dilueixen com les gotes de rosada d'un matí de primavera i cauen a terra, rodolant fins el clavegueram , on es perden... Déu sap on...

I agafes el cotxe per anar a la feina i et sorprens a tu mateixa canviant el cd que duies per un altre més animat. I fas la ruta, la mateixa de cada dia, però aquesta vegada sembla que surti el sol...

Aurora Gamundí
Abril 2011