Algú em llegeix?

naturally NOT".

Crec que no, que no estàs sol. Ja ho veus, aquí estem tots, dient-te que sí que llegim els teus versos, dient-te que sí que ens emocionen, que sí que escoltem els teus laments...

ALgun altre poema teu m'havia semblat el millor que havies escrit fins aleshores. Però avui rectifico. Crec que aquest és, ara per ara, el millor que has fet. I dic ara per ara, perquè els propers que escriuràs seran molt probablement millors. No sé com t'ho fas però la teva poesia millora i millora. Aquests versos que ens presentes aquí són versos depurats, elegants, no hi sobra ni hi falta ni un mot. Fas punts i seguits com cops d'impacte que ressalten la força que ens vols transmetre. I els versos es van escurçant, com si li fessin perdre la veu al poeta, davant la tristor que se li aferra a l'ànima en aquest estat d'ànim desolador:

"...
Algú em llegeix?
Algú escolta el meu lament?
Res. Silenci.
Estic sol".

Magnífic, amic poeta Grünewald. Vull creure que aquest poema preciós només respongui a una necessitat creativa literària i no pas a un estat anímic real. L'exercici poètic, aquest cop ha estat superb, de veritat.

Lluny d'aquell "encorsatament" estructural d'alguns altres poemes del principi, aquest es belluga sol, com si tingués ales. Se'l nota lliure per anar-se configurant ell mateix, sense restriccions formals que li treguin el desig d'expressar-se lliurement.

La meva sincera enhorabona. Malgrat la tristesa que inspira i el moment baix que insinuen els teus versos, has aconseguit un poema rodó.

Només afegir una petitíssima observació: Crec que el títol més adient, pel contingut emocional que ens exposes, hauria estat "Algú em sent?" La paraula "llegeix" em sona com a reclam per a que, efectivament, se't vingui a llegir. I jo crec que no és això el que demanes realment, sinó que ens has volgut fer partíceps de la teva necessitat que algú escolti els teus laments, que algú et parli, que algú et canti, que algú t'acompany... en definitiva, que algú faci seus els teus versos.

"Alone again, naturally" (Gilbert O'Sullivan).... ja veus que no.

Una forta abraçada, Grünewald.

naturally, not".

Crec que no, que no estàs sol. Ja ho veus, aquí estem tots, dient-te que sí que llegim els teus versos, dient-te que sí que ens emocionen, que sí que escoltem els teus laments...

Agun altre poema teu m'havia semblat el millor que havies escrit fins aleshores. Però avui rectifico. Crec que aquest és, ara per ara, el millor que has fet. I dic ara per ara, perquè els propers que escriuràs seran molt probablement millors. No sé com t'ho fas però la teva poesia millora i millora. Aquests versos que ens presentes aquí són versos depurats, elegants, no hi sobra ni hi falta ni un mot. Fas punts i seguits com cops d'impacte que ressalten la força que ens vols transmetre. I els versos es van escurçant, com si li fessin perdre la veu al poeta, davant la tristor que se li aferra a l'ànima en aquest estat d'ànim desolador:

"...
Algú em llegeix?
Algú escolta el meu lament?
Res. Silenci.
Estic sol".

Magnífic, amic poeta Grünewald. Vull creure que aquest poema preciós només respongui a una necessitat creativa literària i no pas a un estat anímic real. L'exercici poètic, aquest cop ha estat superb, de veritat.

Lluny d'aquell "encorsatament" estructural d'alguns altres poemes del principi, aquest es belluga sol, com si tingués ales. Se'l nota lliure per anar-se configurant ell mateix, sense restriccions formals que li treguin el desig d'expressar-se lliurement.

La meva sincera enhorabona. Malgrat la tristesa que inspira i el moment baix que insinuen els teus versos, has aconseguit un poema rodó.

"Alone again, naturally" (Gilbert O'Sullivan).... ja veus que no.

Una forta abraçada.

No se perquè ens afecta a la majoria ses hores baixes.
Descrius tan be aquesta sensació de solitud.
El fet d'anar-nos expressant i comentant, fa que no ens sentim tan sols i podem notar el caliu d'altres relataries, que ens comprenen més que ningú.
Espero que algun cop amb llegeixis. Jo et seguiré llegint.
Una abraçada

Naiade

jo et llegeixo, jo que tampoc se si algu em llegeix, si algu escolta els meus laments, els meus dolors, si algu recull les meves esperances... Bé, algú si, pero pocs... Sempre tens aquella sensació de criadar a l'aire buit!
Tu em llegiras a mi? Que bé si ho fas!

Una llepadeta per a tu,
Xocolatina

M'alegra que us agradés (i us "árribés") el meu breu però intens poema. De fet, de tots els meus -ja passo dels 30 aquí penjats- aquest ha estat el que ha tingut més comentaris, cosa que em dóna satisfacció i m'empeny a continuar escrivint malgrat les hores d'ànims baixos... Agraeixo a Marta Figueras Carreras, gyps, Em perds... i Arbequina els seus càlids comentaris. Us aniré llegint. Salutacions cordials.

En sèrio, aquest poema està molt a prop de la brillantor, molt a prop... m'ha semblat genial.

Una abraçada.

Arbequina.

Transmets, amb el teu poema, una sèrie de sensacions que em resulten molt familiars, sensacions que enllacen amb les d'alguns poemes meus, (sobretot els últims que he publicat )que m'encantaria que llegissis (hi trobo tanta connexió!).
Hi ha una solitud que no té remei, la de ser cadascú un mateix, sense la possibilitat que algú pugui sortir d'ell per se un altre i entendre'l a la perfecció. Existir és sempre individual, ningú viu ni mor en lloc d'un altre, i quina solitud hi ha que sigui més profunda que aquesta?

som arbre i silenci.
I per sobre de tot som solitud.

petons

gyps

No estàs sol! M'agrada com ho transmets. Ja sas a partir d'ara contes amb mi :P. Mira al teu voltant, adonaten de que tens mil persones...