Ales de colors

Em vaig despertar amb un crit: Ahhh!!! Però no, no era cap malson sinó només el maleït despertador que sonava i sonava perquè la broca ja marcava dos quarts de nou, ni un minut més ni un minut menys.
Els despertadors mai m'han agradat, sempre he preferit despertar-me amb la veu dolça i suau de la mare: - Bon dia, rei meu, has dormit bé avui?- em deia. Però aquell matí la mare no hi era. Suposo que s'havia llevat a primera hora del matí per anar-me a comprar aquells iogurts amb trossos de fruita que tant m'agraden. Vaig fer un bot del llit en pensar que devia estar a punt d'arribar i així tenir més temps per assaborir-los abans d'anar a l'institut.
Ràpidament em vaig posar els pantalons de vellut verds que tenia sobre la cadira situada arran de la finestra que dóna al jardí, ben plegats i sense cap arruga. La mare té mans de seda. Vaig treure el cap per la finestra però el vaig entrar ràpidament perquè feia un fred que em glaçava les ungles... L'hivern ja havia arribat. Aquesta nit hi havia hagut glaçada. L'herba del jardí que sempre estava tan verda, tan lluent durant la resta de l'any, avui estava coberta per petits cristalls platejats. Vaig obrir l'armari i, orgullós, vaig agafar el jersei de llana que m'havia regalat el pare i vaig pensar que avui seria un bon moment per estrenar-lo. Aquest jersei era molt important per a mi, era un record del pare. Cordat l'últim cordó de la sabata, me'n vaig anar cap a la cuina.
La mare encara no havia arribat, que estrany. Només hi havia l'àvia Cèlia que havia vingut a viure amb nosaltres feia uns mesos. M'estava escalfant la llet en un cassó gris i vell. La dona és tossuda, tenint com té el microones allà a pocs metres! Sempre em surt que abans no tenien tots aquests aparellots que només contaminen i bé se'n sortien! Abans, sempre abans... Li va sorprendre que hagués anat tan ràpid per vestir-me perquè sempre faig molt el ronso, jo, però aquest va ser el seu únic comentari. Me la vaig mirar i em vaig adonar que s'estava fent gran. Tenia una cara cansada i uns ulls petits, molt petits, que li quedaven envoltats per unes arrugues profundes. Estava callada, absent, no semblava ella. Li vaig preguntar on era la mare i, amb una veu molt fina, em va dir que havia anat al metge. Es veu que s'ha de posar ulleres. Em va deixar el got de llet sobre la taula, estava cremant. Vaig afegir-hi dues culleradetes de colacao i anava remenant i remenant i al mateix temps pensava que no tenia gens de ganes de trobar-me amb tota aquella gent que em veien com un bitxo rar. D'amics no en tinc gaires, suposo que sóc una mica introvertit, però la mare diu que no m'he de preocupar per aquesta gent. Però això em fa sentir, a vegades, trist i sol. Suposo que la mort del pare sempre ha influït d'una manera o altra amb el meu caràcter. Només tenia deu anys i amb deu anys ja l'admirava. Era un home valent, fort i sense pors. Jo sempre l'havia vist molt segur d'ell mateix i amb ell em sentia protegit. Era un matí d'estiu i el sol pintava les pedres de color d'or, els ocells cantaven unes melodies alegres i les plantes brillaven amb les darreres gotes de rosada. El dia abans ja havíem decidit amb el pare que si feia bon temps aniríem a l'hort de l'avi a agafar les figues si no madurarien massa i llavors els ocells ens passarien a davant. Jo hi vaig anar amb molta il·lusió perquè ja se sap que aquesta edat tot en fa. Abans de sortir de casa ens vam emportar una escala d'aquelles plegables per tal de poder-nos-hi enfilar i jo em sentia orgullós de poder ajudar al pare a portar-la. Hi vam anar tot caminant. Era una figuera immensa com un gegant. Suposo que, com que era més petit també la hi veia més. Amb el primer que em vaig fixar va ser amb tots aquells ocellets que estaven col·locats en diferents branques de l'arbre. Vam col·locar l'escala i el pare em va dir: - ei, senyoret, et faig responsable de l'escala, eh? Aguanta-la ben fort que jo pujaré. Vaig fer cas al pare i l'aguantava amb totes les meves forces. Els ocells piulaven molt fort, quasi cridaven com si aquell arbre fos propietat seva. Un d'ells em mirava i anava piulant com si realment em volgués dir alguna cosa. Era molt bonic, no n'havia vist mai cap d'igual. Tenia un bec petit, groguenc, color de mel, i uns ullets petits, rodons, foscos, lluents com aquelles bales que jugava de més petit. Tenia unes plomes brillants, tan brillants que s'hi confonien els diferents colors. En aquell moment em van fer pensar amb l'arc de Sant Martí. Vaig sentir un crit, molt fort. L'escala s'estava movent d'un costat a l'altre com el pèndol del rellotge de paret. Em vaig adonar que m'havia distret amb aquell ocell i que ja no estava aguantant l'escala. No sabia què fer, em vaig quedar parat com s'hi tingués algú a darrera que m'estigués estirant. Finalment, el pare no va poder aguantar més l'equilibri i va caure. No sé com, em van deixar anar i vaig anar directe cap al pare però no deia res, semblava que dormia. Jo tampoc deia res, només em sentia culpable i pensava i pensava... De sobte, vaig començar a córrer sense saber on anava. Vaig arribar fins a casa i li vaig dir a la mare, molt nerviós, que vingués corrent que el pare havia caigut. Vaig ser covard i no em vaig atrevir a dir-li mai que la culpa havia estat només meva. A mi ningú no em deia res, veia que tothom plorava i jo no acabava d'entendre el perquè. El meu pare s'havia donat un cop molt fort al clatell i va morir a l'acte. La mare m'ho va intentar dir de la millor manera possible però a mi em va afectar d'una manera diferent que la resta de la gent. No puc explicar massa com em sentia, buit per dins, potser. Veia que la mare, per la seva banda, feia el cor fort davant meu. Cada dia em venia a dir bona nit al llit abans d'anar a dormir. Devia pensar que jo ja dormia però la sentia plorar silenciosament a la seva habitació. La imatge del pare caient m'apareixia a la ment, intermitentment, una i altra vegada. La mare sempre havia estat molt bonica. No m'estranyava gens que el pare se n'hagués enamorat des del primer instant que la va veure. Però aquells dies semblava que s'hagués fet gran de cop. Jo no tenia ganes de parlar amb ningú, només em sentia bé sol. Quan vaig tornar a l'escola, després d'uns dies, sentia que era el centre de totes les mirades i em feia sentir incòmode, i al mateix temps cap dels meus amics s'atrevien a dir-me ni una sola paraula. Veia a la mare cada dia més preocupada i diria que el meu tutor la va cridar perquè hi anés a parlar. Anaven passant els dies i ella em va portar a un metge. No sé per quina raó, perquè de malalt no n'estava. Em feia parlar i parlar com si li interessessin molt els meus problemes. En pocs dies vaig parlar amb cinc senyors diferents. Durant aquest temps notava que els meus amics s'havien apartat de mi, i per altra banda, jo també d'ells. Només em trobava a gust al costat de la mare, ella m'escoltava, no em feia sentir malament com la resta de la gent. Cada matí, arribava a l'escola agafat de la seva mà; m'agradava sentir la seva pell fina, suau i sedosa fregant la meva. Però sempre m'havia de sentir les burles dels que abans considerava els meus amics. Les seves veus se'm ficaven a dins al cap i no en sortien.
De sobte sento una veu que em diu: - Nen, se t'escaparà l'autocar!. No me n'havia adonat i ja m'havia acabat el got de llet. Em vaig aixecar de la cadira i ràpidament vaig anar cap al lavabo a rentar-me les dents. En aquell moment vaig sentir una fressa de claus, devia ser la mare que arribava. Vaig agafar la tovallola blava que hi havia al costat del bidet i me la vaig passar per tota la cara. Tot seguit, vaig agafar la pinta vermella i em vaig tirar els cabells enrere tal com li agraden a ella. Em vaig aturar en sec, perquè em va semblar sentir que algú plorava. Vaig enganxar l'orella a la porta i sí, era la mare. No sabia si sortir perquè potser si ho feia no em voldria explicar què li passava per no preocupar-me. Vaig optar per quedar-me darrera quiet, immòbil. Sentia l'àvia que parlava però molt baixet i no aconseguia saber de què. Vaig obrir una mica la porta, intentant no fer massa soroll. Finalment ho vaig escoltar; la mare havia anat al metge, però no precisament per posar-se ulleres. Estava malalta i li donaven poc temps de vida. Vaig sentir com si algú m'estigués estrenyent molt fort el pit i els ulls se'm van començar a omplir de llàgrimes. Me'n vaig anar directe a la meva habitació. Anava donant voltes, d'una punta a l'altra, pensant i pensant si allò em podia estar passant a mi. Em vaig acostar a la finestra com feia sempre com estava trist. La vaig obrir i vaig notar com l'aire em cremava la pell pel fred. El cap em donava voltes i més voltes i veia el pare caient, la mare plorant, un seguit d'imatges, records, dels quals jo me'n sentia l'únic responsable. Vaig agafar la cadira que estava situada justament arran de la finestra i vaig pujar-hi al damunt. Vaig fer un pas més i em vaig col·locar sobre el replà. Vaig tancar els ulls, molt fort, com si d'aquesta manera intentés esborrar del meu interior tot el mal que sentia que havia fet a les persones que més estimava. Seguia amb els ulls tancats i vaig notar una picó estranya a prop del melic. M'hi vaig passar la mà suaument i la meva pell no tenia aquell tacte aspre que sempre tenia, sinó que era més fina i el melic no me'l trobava enlloc. Tot seguit, em vaig sentir una fiblada molt forta a cada espatlla. Em vaig passar les mans per la cara i me'n vaig adonar que els orelles m'havien desaparegut però hi continuava sentint igual. Què m'estava passant? És que m'havia quedat adormit i tot formava part d'un somni? Vaig obrir els ulls, amb por, i el cos estava tot cobert de plomes de tots colors. Eren uns colors vius i molt bonics. No em trobava les mans, s'havien convertit amb dues ales llargues i fortes. A través d'uns ulls petits i foscos vaig veure com el meu nas, gran i ample abans, s'havia convertit amb un bec petit i estret. Vaig aixecar una ala i després l'altra i va
ig notar com el meu cos s'estava enlairant i cada vegada més amunt. Feia moure les meves noves ales ràpid, molt ràpid i vaig començar a volar lluny, molt lluny!!!