ALES AL CEL

ALES AL CEL

Em dic Jordi, tinc 18 anys. Vaig néixer el 10 de Març del 1997. Soc Rus, però en aquestes alçades, ja no me’n sento gaire orgullós. Quan tenia 14 anys, vaig patir un segrest i coses molt pitjors.
Recordo aquell lloc, cada dia; el responsable dels meus pitjors malsons. Poseu atenció perquè us n’explicaré la història.
No recordo com hi vaig arribar, però si de tot el que em va passar des de que hi vaig ser. Era una habitació petita i gris. No tenia cap finestra, només una bombeta que penjava del sostre i una fusta com a llit. L’ambient sempre era humit, fred, feixuc; hi feia una olor a tancat i -encara que al principi no ho havia sabut- a sang.
Un cop al dia em passaven una safata amb un tros de pa, aigua i un bol de sopa Brosch. El primer dia esperançat que em portarien un altre àpat, m’ho vaig menjar tot d’un cop. Però aquell segon àpat no va arribar.
De tant en tant se sentien unes veus a fora, però mai podia saber del tot el que deien. Intentava posar-hi atenció, però de res servia. Les veus eren d’un home i una noia. Per el to, la noia devia ser jove, però mes gran que jo. I l’home.. no ho sabria dir, perquè gairebé mai deia més de dos paraules.
No sé quant temps vaig estar en aquella cel·la però, a mi, se’m va fer llarguíssim. Podria dir que hi havia estat mesos, encara què mes tard sabria que nomes van ser cinc dies.
El primer dia que vaig sortir va ser molt desconcertant. Recordo que de cop olorava a sofre i gas metà, després, foscor. Quan em vaig despertar, estava a una sala –també gris i amb la mateixa olor- hi havia una taula, un mirall i dos cadires; una d’elles ocupada per mi. Per el que passa sempre a les pel·lícules, vaig deduir, que a darrera del mirall, hi hauria persones. Em vaig sobresaltar en veure’s obrir la porta. Una noia rossa d’ulls blaus i cames inacabables, va entrar. Portava dos cafès, dels quals, me’n va donar un. No acostumo a veure cafè, però creia que ho necessitaria.
Al principi tenia l’esperança de que haurien demanat un rescat, i ja l’haurien pagat. Però la mirada de la noia, no em va permetre seguir amb aquell sentiment.
-Felicitats, Jordi. Ets l’únic que ha passat la proba de compatibilitat. De seguida començarem les proves. Va somriure lleument. No semblava un somriure burleta,mes aviat un somriure amb maldat.
Es va fer un llarg silenci, seguidament vaig contestar amb enuig.
-I una merda! Que punyeta significa tot això? Em veu portar aquí de sobte, m’heu tingut no se quant de temps aquí tancat. Em drogueu i em porteu aquí i, a sobre, em dius aquestes bajanades de no se quina maleïda compatibilitat i unes estúpides proves. Qui redimonis et creus que ets per tractar-me així? Que potser, creus que te’n sortiràs amb la teva?. Estava furiós, no entenia res i volia respostes.
Però en acabar vaig saber que no m’ho diria, ja que altre cop, va mostrar-me aquell somriure desconcertant. Després es va aixecar i va sortir de la sala.
Darrerament vaig notar una olor, que altre cop, em va deixar atordit. Una llum segadora m’impedia obrir els ulls. Una forta olor penetrava les meves foses nassals. Tenia el cos entumit i em sentia com si m’haguessin apallissat; això, sumat al pes que sentia sobre el meu cos, em feia sentir desemparat, esvaït de mi mateix… No sabria del tot com explicar-ho.
Quan els ulls m’ho van permetre, els vaig obrir. La llum que abans m’impedia obrir-los, ara semblava no gaire més que una cuca de llum. Em trobava en un quiròfan: gris; humit; aparentment desolat; insòlit i fred.
Estava lligat a la camilla amb unes corretges a mans, peus i coll. Una noia, llavors va entrar. Portava roba de infermera i una mascareta que li tapava la cara. Només se li veien els ulls: eren verds, amb un lleuger toc de gris als voltants i unes -gairebé imperceptibles- pinzellades de marró mel. Mai podré oblidar aquells ulls, que semblaven indagar en els meus secrets més profunds.
En un moment em va inundar una son que no sabia d’on venia, se’m ennuvolaren els ulls i desenfocà la vista. Llavors un home va entrar.
-Ja li has posat l’anestèsia? -Demanà a la noia.
-Si. L’he punxat i ni se’n ha adonat. -Contestà ella.
Això va ser tot el que vaig arribar a sentir. Després d’allò no recordo res més, fins a despertar-me altre cop a la meva cel·la. Sentia un fort dolor, com de punxades,a l’esquena. Era com si hi hagués una part de mi que no em pertanyés. Em vaig girar i no m’ho vaig poder creure… Un crit desolador va sortir del meu coll al veure unes grans a les blanques a la meva esquena.
Un altre cop vaig olorar Estrany i em vaig desmaiar. Vaig despertar-me a una sala rodona i molt alta. La noia rossa estava de’n peus davant meu.
-Ja ens ho imaginàvem que tu series compatible amb elles. -Digué mentre que assenyalava les grans, ales blanques. - Escolta’m bé Jordi, perquè t’explicaré el motiu de la teva estança aquí. D’entre molts altres candidats, tu has sigut triat per liderar la nova raça d’humans alats. T’hem implantat unes ales genèticament modificades per poder ser utilitzades per un cos humà. Sé que pot semblar una bajanada, però tu, ets l’elegit per ser l’Adam de la nova raça humana. No et serà difícil dominar-les ràpid, o això esperem. En tot cas, si no fossis capaç de fer-ho, te les trauríem. No sabem si sobreviuries a l’operació, però només series un petit dany col·lateral per tal d’un gran pas per a la humanitat. -Darrerament em v mostrar aquell estúpid somriure, que em posava dels nervis.
Per raons que encara desconeixo, vaig caure al terra. No podia moure les extremitat, quan ho intentava només aconseguia moure aquelles fatídiques ales. M’havia quedat invàlid. A continuació vaig perdre la consciència.
Vaig despertar a un hospital. La meva mare estava adormida al meu costat. Una infermera va entrar i em va explicar que em van trobar en un bosc amb uns talls cosits a l’esquena i el cap, i em van portar a l’Hospital. Quan varen descobrir qui era van avisar a la meva família, la qual els va explicar que feia 2 mesos de la meva desaparició. Després em va dir que vindria un inspector a demanar-me on vaig estar.
La mama es va despertar. En veurem va fer un salt de la butaca i em va abraçar. Vaig fer un petit gest de dolor i em va deixar anar. La infermera va entrar uns minuts després acompanyada per l’inspector. Li vaig explicar tot fil per randa -tal i com ho faig ara amb vosaltres- i em va donar les gracies. Després es va acomiadar.
D’això ja en fa dos anys però la meva invalidesa i les cicatrius, mai em permetràn oblidar ni el dolor de l’infern ni ulls verds d’aquell quiròfan.