ALERTA CONDUCTORS D'AUTOBUS

Fa poc que he arribat a La Granota. M’he assegut al meu lloc habitual, en un angle des del qual tinc bona visibilitat. Acostumo a passar-m’hi una bona estona observant, sobretot, els clients habituals, o si més no, en els que coincideixo com a mínim un cop a la setmana. Alguns d’ells tenen nom, solc batejar-los segons el que em transmeten. Un dels assidus és el qui anomeno “Kent Follet”, lector dels “Pilars de la Terra” i d’altres títols del mateix autor. El veig sempre d’esquena, és el seu clatell el que tinc més vist, i la mà amb la que, sovint, s’aguanta el cap. Sobre ell no m’he inventat cap història, encara.
Acaben de servir-me el tallat amb sacarina, normalment, precedeix l’entrepà de xoriço sucat amb tomàquet que està de morir-se. En l’interval, entre el tallat i l’entrepà, s’ha produït un succés que m’ha deixat d’una peça; tot d’una, ha entrat una noia, molt vistosa, que s’ha assegut a la taula del costat. L’acompanya un home jove, atractiu, també, que per la manera de com la mira es nota que n’està d’ella. Fan bona parella. A mi m’han ben hipnotitzat, fins l’extrem d’haver-me’n oblidat de l’entrepà que ja és al meu davant, sobre la taula.
La noia em resulta familiar, la conec; no pas l’home, llevat de la seva vestimenta: du l’uniforme dels conductors de bus. Quan me n’adono està a punt d’escapar-se’m un crit, de sorpresa o de terror.
Ràpidament, el pensament m ‘ha volat fins un dels altres clients que, des d’un principi, com en Follet, despertà el meu interès: el conductor de bus i la seva parella, la mateixa noia que acaba de presentar-se. No és una suposició. L’home, de mitjana edat i aspecte polit, va amb l’uniforme propi dels empleats de la companyia. Sol arribar abans; s’espera pacient i, en aparèixer ella, s’aixeca sol·lícit, aparta la cadira, a l’antiga usança, i un cop asseguts a taula li prem les mans i els hi besa tot mirant-se-la encaterinat. La noia, força més jove, vesteix amb certa elegància, no té res a veure amb la parella que es podria esperar per a ell, més senzill i més gran, la qual cosa faria pensar que es tracta d’una segona oportunitat.
L’escena he vist com es repetia vàries vegades, tot i que, a les darreres no pintava massa bé. Fa dies que no els veia, o si més no, no coincidim. Tenint en compte el seu comportament, esquerpa ella i trist ell, és fàcil pensar que, tal vegada, s’hagi trencat la relació. Tan feliços com se’ls veia al principi!
M’hagués agradat de conèixer el final de la història. És clar que, si fos una bona relataire, ja el podria posar jo mateixa el final; les novel·les bé poden començar així, partint d’un fet quotidià i, qui sap si acabant amb un assassinat.
El portaveu de TMB informà que la unitat núm. 7777 pertanyent a la flota d’aquesta empresa, la passada nit no s’havia integrat a la cotxera a l’hora habitual; transcorregut el temps pertinent sense rebre notícies del conductor que finalitzava allí el seu torn, s’havia comunicat a l’autoritat corresponent. No ha estat fins aquest matí que s’ha localitzat el vehicle a L’Hospitalet de Llobregat, abandonat en les immediacions d’un terreny sense urbanitzar i molt a prop, cobert de matolls, s’havia descobert el cos sense vida del conductor desaparegut. En principi s’ha pensat en un robatori, o en un possible assumpte de drogues.
Fou més tard que el forense dictaminà que la mort s’havia produït a causa d’un apunyalament amb un ganivet de cuina amagat entre uns arbustos junt amb un ram de roses vermelles. Segons els indicis podria ser obra d’una dona; es descarta qualsevol relació amb la droga. Es decretà secret de sumari.
Ho havia vist a la televisió. Era ell sens dubte. Ell a qui se l’havia vist tan enamorat. Què hauria pogut passar? Seguiria el cas, per bé que tenia la meva tesi.
Aquella nit feien junts el viatge; seguint l’itinerari establert, ella anava fins el final, baixava amb la resta de passatgers i uns metres més enllà ell l’esperava i continuaven junts. Així ho havien fet moltes nits vivint la seva història d’amor, fins que la cosa anà a maldades. Ell la desitjava i ella se n’havia cansat; tenia algú altre que li podia oferir més i l’atreia més. Calia desempallegar-se’n, d’ell i d’aquella relació sense futur, o la mena de futur que no saciaria la seva ambició.
I, de sobte, reapareixia ella, sortida de la realitat o de la història que, tanmateix, en la meva imaginació s’esdevé creïble. I, si ella fos una psicòpata, una devoradora d’homes amb uniforme? I, si és així, que hi podria fer jo? Què caldria fer si ell, l’altre, estigués veritablement en perill?.
De moment, però, decideixo prendre’m el tallat ja fred i menjar-me l’entrepà de xoriço.